Durant les meues pràctiques en un centre ocupacional he desenvolupat una intervenció relacionada amb la presa de decisions i l’autonomia de les persones usuàries. Al llarg del procés hi ha hagut una qüestió que m’ha fet reflexionar molt i que m’agradaria compartir amb vosaltres. En diferents moments de les activitats vaig observar que algunes persones necessitaven més temps o més suport per prendre decisions. Davant d’aquestes situacions, sovint em preguntava fins a quin punt havia d’intervindre per ajudar-les i quan era millor esperar i donar-los espai perquè decidiren per elles mateixes.

Al principi tendia a intervenir amb més rapidesa perquè pensava que així facilitava la tasca o evitava possibles frustracions. No obstant això, amb el pas de les setmanes vaig començar a qüestionar-me si, de vegades, aquesta ajuda podia acabar limitant les oportunitats reals de participació de les persones usuàries. Aquesta experiència m’ha portat a plantejar-me una pregunta que considere especialment rellevant des de la psicopedagogia: on es troba l’equilibri entre oferir els suports necessaris i respectar l’autonomia de la persona?

Des de la nostra pràctica professional, com podem diferenciar quan estem acompanyant un procés de presa de decisions i quan, encara que siga amb bona intenció, estem decidint per l’altra persona?

M’agradaria conéixer la vostra opinió i saber si durant les vostres pràctiques us heu trobat amb situacions semblants.

Referències

Schalock, R. L., & Verdugo, M. A. (2003). Calidad de vida: Manual para profesionales de la educación, salud y servicios sociales. Alianza Editorial.

Carmen Casielles

Descripció de l’activitat

En aquesta última sessió he volgut dedicar un espai per fer una reflexió final sobre tot el procés de la intervenció. Per una banda, he intentat recollir com s’han sentit els usuaris durant aquestes setmanes i, per altra, també he aprofitat per fer la meua pròpia valoració sobre el projecte.

Amb Alejandro, Leo, Malena i Rubén hem parlat sobre les activitats que més els han agradat, si s’han sentit còmodes participant i si els ha agradat poder decidir més coses durant les sessions. Alguns han respost de manera més directa i altres d’una forma més simple, però tots han participat d’alguna manera. Alejandro ha dit que li agradaven més les activitats en grup perquè “entre tots és més divertit”. Leo ha comentat que li agradava poder dir què volia fer. Malena ha dit que el que més li havia agradat era jugar i parlar entre tots, i Rubén ha comentat que preferia quan feien activitats cooperatives.

Objectiu

Realitzar una valoració final del procés, identificant punts forts, dificultats i possibles aspectes de millora tant de la intervenció com del meu paper durant el projecte.

Avaluació

En general, valore positivament el desenvolupament del projecte. Pense que les activitats han sigut adequades per al grup i que han ajudat a generar més espais de participació i expressió.

Com a punts forts, destacaria sobretot la bona resposta dels usuaris i el fet que, poc a poc, han anat mostrant més iniciativa i més seguretat a l’hora de participar. Pel que fa als punts dèbils, crec que en alguns moments encara m’ha costat deixar-los més espai sense intervenir. També pense que algunes activitats necessitaven més temps perquè pogueren desenvolupar-se amb més calma.

Per a aquesta valoració final he utilitzat la meua autoavaluació qualitativa i el diari de camp, revisant les observacions recollides durant totes les sessions.

Evidències

Durant aquesta sessió final, els usuaris han sigut capaços d’expressar opinions sobre les activitats realitzades i sobre com s’han sentit participant. A més, revisant les anotacions del diari de camp, s’han pogut observar canvis progressius en la participació, l’expressió d’opinions i la capacitat d’arribar a acords.

Reflexió personal

Sincerament, crec que aquest projecte m’ha ensenyat molt més del que esperava quan el vaig començar. Al principi tenia molts dubtes sobre si les activitats tindrien sentit o si realment podria observar algun canvi, però ara m’adone que sí que han passat coses importants, encara que siguen xicotetes. També m’ha ajudat molt a reflexionar sobre la meua manera d’intervenir. He aprés que moltes vegades ajudar no significa dirigir constantment, sinó saber esperar, escoltar i donar espai perquè siguen ells els que participen. Una altra cosa que m’emporte és entendre que la presa de decisions no és només “triar una cosa o una altra”. Darrere hi ha autoestima, confiança, sentir que la teua opinió importa i que tens dret a expressar-la.

La veritat és que acabe aquest procés amb molt bones sensacions i amb la sensació d’haver aprés molt tant a nivell professional com personal.

Bon dia!

Ara sí que sí que arribem a la meta! Qui ho havia de dir fa uns mesos que arribaria aquest moment i que em trobaria fent les conclusions i reflexions sobre aquest camí tan intens. 

La veritat que quan vaig començar no sabia ni per on fer-ho. Tot eren dubtes relacionats amb què havia de fer, com, pensar si encaixaria al projecte, si els infants amb els quals estaria m’acceptarien, si faria bé la tasca. En fi un munt d’inquietuds i angoixes que amb el temps s’han transformat en aprenentatges, experiències i coneixements que m’emporto i integro que em serviran per afrontar els següents reptes personals i professionals.

Estar a l’Aprenem Compartint ha estat una experiència molt gratificant i enriquidora que m’ha permès conèixer de prop un context socioeducatiu particular i únic que fa una gran tasca, no només educativa sinó també social, emocional i motivacional amb infants i joves del territori, ajudant-los a desenvolupar habilitats i competències del dia a dia i a integrar-se en la comunitat. Estar present en la quotidianitat del projecte m’ha ofert la possibilitat de veure com funciona, com treballen i com es relacionen, per poder fer una intervenció adequada a les seves necessitats i característiques.

La meva proposta, enfocada a afavorir la competència lingüística en llengua catalana d’un grup d’alumnes de 4t de primària, ha estat tot un repte per mi i per a ells i elles. El fet d’haver dissenyat una proposta sencera, des del coneixement i anàlisi de l’entorn, passant per la detecció de necessitats, la selecció de la millor metodologia ajustant-la als destinataris, l’elaboració de les activitats, la seva avaluació, la valoració del procés, m’ha permès veure i viure l’exigència, la dedicació i la voluntat que cal per part dels professionals per buscar la millora manera d’ensenyar, de compartir i transmetre coneixements. M’ha ajudat a observar l’entorn i fixar-me en els detalls, analitzar la meva feina i fer autoavaluació continua per adaptar-la i millorar-la durant el procés de treball als destinataris i les necessitats existents, a comprendre la importància del treball en equip i la participació dels diferents agents que estan implicats en l’aprenentatge.  

Afegir que, si prèviament no hagués cursat les assignatures del màster que han precedit al Pràcticum no hagués estat capaç de dur a terme el treball. El fet d’haver estudiat en les diferents assignatures les fases, les estratègies i els recursos de la intervenció educativa m’ha permès tenir clars els passos a seguir, la bibliografia i reptes entregats a consultar per cercar informació i saber com utilitzar aquesta informació per elaborar el meu treball. En definitiva, la base teòrica ha estat imprescindible per afrontar la part pràctica i la pràctica ha estat fonamental per aplicar tot el que he après. 

En conclusió, el Pràcticum ha estat l’oportunitat perfecta per conèixer l’àmbit no formal, per apropar-me i participar en un context socioeducatiu específic i per implicar-me en una intervenció psicopedagògica real. Tot plegat, em permet tancar el cicle acadèmic tenint una mirada més inclusiva, més reflexiva i més compromesa amb les persones i els processos educatius que em permeten continuar construint la meva identitat com a professional.  

Ha estat un plaer compartir amb totes i tots vosaltres aquesta experiència!

Últim dia de pràctiques.

Aquest acte no tan sols comporta tancar un cicle sinó també de posar-hi reflexió a tot l’aprés i viscut en aquesta experiència. El context en el qual s’ha donat, l’Acampada Jove de Fundesplai i posterior continuïtat denota d’un espai que no és neutral. Es un espai que aposta per una justícia social, un posicionament polític i empoderador.

El projecte dissenyat i implementat ha transitat moltes emocions i molt desconcert. M’ha permès transitar des del coneixement teòric a la intervenció pràctica i situada. Les cinc accions dutes a terme, no han estat simplement activitats sinó que han estat un laboratori per a la meva experimentació.

Es cert que no vaig explicar amb detall en les entrades del blog una per una, per que val a dir, que no hi vaig caure fins unes setmanes abans de totes les entregues. Un dels aprenentatges més rellevants ha estat precisament allò que no estava previst: un paper on els mediadors joves no es troben els resultats que s’esperaven i una la bústia anònima plena de comentaris que va obrir una capsa de pandora. Hi ha “desajustos” que a vegades, ajuden a avançar a la naturalesa de la pràctica, dinàmica i contingent. Aquesta, em demostra un cop més que requereix escolta, capacitat de reformular.

La connexió amb els continguts del màster en alguns moments s’ha difuminat. Tot i que el marc de la interseccionalitat, la perspectiva de l’assessorament compartit (comparteixen autors com Monereo i Sole, 1999), han pres significat. Part del resultat també ha sigut el retorn i el dossier destinat aquest procés de co-disseny envers la temàtica.

Si hagués de resumir en una sola idea, crec que m’enduc el fet que la teoria no és un luxe acadèmic, sinó una eina que impedeix que la pràctica es converteixi en una simple rutina.

Ja estem arribant al final de les pràctiques i tinc sensacions trobades de tot el procés. No és fàcil resumir-ho, però ho intentaré amb honestedat.

M’ha encantat participar en el PDC i el dia a dia de l’Espai 210. He presenciat de prop el que significa acompanyar processos de regularització de papers i l’esforç constant de les dinamitzadores per no deixar ningú sense resposta. He fet vincles amb les participants. Els banys de bosc, el Cercle de Cures, el grup de Cuidado Comunitario m’han permès tenir converses profundes que m’han enriquit i descobrir que, encara tenia biaixos pel que feia a certs temes relacionats amb la migració. He crescut professional i personalment, i això m’ho quedo per sempre. Sento també, molt respecte per les meves companyes educadores ara que he vist com treballen: L’esforç per no deixar ningú enrere, la generositat amb la qual em van acollir des del primer moment perquè trobés el meu espai i la meva veu, la rigorositat que mantenen fins i tot estant esgotades —que és la major part del temps.

He entès el que significa treballar en el terreny i com, els protocols, els temps de reunió, programació i avaluació, acaben sent en molts moments un miratge, perquè les tasques i sorpreses diàries acaparen molta atenció. Però també he pogut presenciar com creixen els vincles, no només entre professionals i participants, sinó entre diferents entitats, que col·laboren i es faciliten la feina mútuament. He estat en reunions de districte on es trobaven vint persones de diferents equipaments. Es coneixen, treballen juntes i creen i decideixen línies d’intervenció amb una vocació i il·lusió encara intactes.

Per la meva part, potser li he  donat massa importància a “Ser útil”. No volia fer un parell d’exercicis anecdòtics que no tinguessin un impacte real. I aquí ja parlem, segurament, d’ego. Volia aprofitar al màxim el pas pel PDC i retornar-li tant o més que el que m’estava donant. Finalment, amb una intervenció he sentit que m’he quedat a mitges i amb l’altra sí que he pogut posar-hi el màxim de mi.

He pogut aplicar molts coneixements del màster, però el que m’emporto com a més valuós és entendre que no es pot intervenir sense conèixer realment l’entorn i les seves necessitats, que tenia massa pressa en fer i l’important era primer observar, que les decisions s’han de prendre conjuntament amb les participants i deixar anar el control perquè esdevingui el que elles volen que sigui. Tot això sembla molt obvi en el paper, però quan t’hi trobes, crec que és fàcil oblidar-ho i deixar pas a “La salvadora que sap com fer-ho”. També he après termes que m’ajuden a entendre les situacions de manera global: Els determinants de la salut i l’ecodependència com a eixos vertebradors de tantes actuacions. Les situacions generalment no són individuals, sinó que formen part d’un sistema molt més complex que el que pugui semblar a primera vista i aquesta consciència l’hem de tenir en compte en tota intervenció, per poder portar a terme una avaluació de 360º.

No ho negaré, també ha estat dur. M’ha costat moltíssim compaginar les exigències de la UOC amb les hores de pràctiques, la meva feina de jornada completa i les obligacions personals. Ajustar els projectes amb poca orientació, sota la pressió que suspendre una tasca implica suspendre l’assignatura, m’ha generat un nivell d’estrès que considero innecessari. M’hauria agradat gaudir-ho més. A moments m’havia de forçar a estar present, a viure-ho amb consciència, perquè hi havia estones en què desitjava que tot plegat acabés. He après i gaudit molt. Podria haver après i gaudit molt més.

Com ja he dit en alguna entrada anterior, crec que aquesta assignatura no és com la resta. Un exercici teòric es pot modificar tantes vegades com calgui. Unes pràctiques en el terreny —amb reunions amb les responsables de l’espai, terminis d’entrega amb la universitat, dinamització d’espais amb participants reals— requeririen més flexibilitat per part de la UOC i més acompanyament, tenint en compte que el que se’ns demana és precisament reaccionar i adequar-nos al territori. I el territori no espera.

En aquest sentit, vull reconèixer que la meva professora m’ha ajudat molt. Em va avisar a temps que suspendria una tasca perquè la intervenció que havia proposat no era adequada, i això em va permetre reaccionar i fer una recuperació amb la qual vaig poder salvar-ho. Sense aquell avís, el resultat hauria estat molt diferent. Precisament per això proposo que s’adeqüin àgores o espais de trobada periòdica amb les tutores de la UOC, de la mateixa manera que se’ns demana que ho fem amb les tutores de les pràctiques al territori. El correu electrònic existeix i s’utilitza, però no és el mateix. No en aquesta assignatura, on el que passa al terreny canvia de setmana en setmana i sovint necessitaries poder parlar-ho amb algú de la universitat en temps real, no esperar dies per una resposta escrita.

Una última cosa que no puc deixar de mencionar: no entenc del tot per què se’ns demana presentar el treball final i escriure les conclusions quan encara queden vint dies de pràctiques. Escric aquest tancament sabent que el procés encara no ha acabat, que encara passaran coses, que la inauguració de l’exposició és el dia 5 de juny i que molt probablement hi haurà més aprenentatges que no quedaran recollits enlloc. Em pregunto per què les conclusions no es fan al final real del procés, quan realment es pot tancar el cercle.

Me’n vaig amb molt. Però també amb la sensació que, amb unes altres condicions, hauria pogut ser encara millor.

Bona tarda!

Avui explicaré com està anant el desenvolupament de l’acció 2, que vam començar fa dues setmanes, però que durant alguns dies no s’ha pogut fer per diferents casuístiques.

Acció 2 – Taller d’històries amb daus

L’activitat continua sent la 2.1. Quan els daus comencen a parlar…

Els objectius són:

• Identificar i utilitzar els elements bàsics de l’estructura del text narratiu.
• Desenvolupar l’expressió escrita en català a partir de la creació d’una història.
• Fomentar la creativitat i la imaginació fent servir daus narratius per a la creació d’una història pròpia.

Descripció de l’activitat: dijous només van assistir cinc alumnes a la sessió. Hi havia hagut sortida al Parc Güell i alguns infants no havien anat i d’altres havien marxat directament a casa.

Donat que s’acosta el final de curs de l’Aprenem Compartint, durant la sessió del dijous els alumnes van continuar fent una activitat a la què li diuen “projecte”, ja que han d’acabar-lo abans de finalitzar la pròxima setmana. És un projecte relacionat amb els seus països d’origen, en el qual expliquen quin és el país, les seves característiques culturals, geogràfiques o tradicionals fent un mural. 

Com és un projecte proposat per l’Aprenem, es va determinar que era millor que els que no l’havien acabat, utilitzessin la sessió per avançar-lo i en el cas dels que sí, que el tenien enllestit, doncs continuessin amb l’elaboració de la història que havien començat feia un parell de setmanes amb els daus narratius.

Només va haver-hi dos alumnes que van continuar amb les seves històries. De fet, la tasca del dia com ja estaven corregides, era passar-les a la cartolina en net i fer la proposta de títol, fer una representació dels personatges o la història i intentar acabar-la durant la sessió. Els dos infants van avançar molt i van poder fer-ho tot, menys pintar el que havien dibuixat, que quedarà per la següent.

La resta d’infants van estar durant tota la sessió acabant el seu projecte.

Avaluació de la sessió: la sessió ha anat molt bé. La voluntària i jo hem estat amb els dos infants que continuaven la seva història i l’educadora ha estat acompanyant els que continuaven el projecte.

Ha estat una sessió enriquidora, ja que hem pogut crear un espai relaxat, on feien la tasca mentre parlàvem i els preguntàvem coses relacionades amb la sortida que havien fet, les vacances i temes del dia a dia. 

Es va notar que hi havia pocs assistents perquè l’ambient va ser més tranquil i calmat. 

Compromisos: com l’activitat proposava ja estava plantejada per què es pogués desenvolupar durant dues o tres sessions i tampoc hi ha hagut més sessions a part de la primera, no s’han hagut de fer ajustos. Només em vaig comprometre a tenir corregits els contes per tal que quan reiniciessin l’activitat els poguessin revisar i passar a net per continuar l’exercici. 

Observacions personals i reflexions: la veritat que avui la sessió ha anat molt bé i m’he sentit molt a gust perquè he pogut prestar més atenció a alguns dels alumnes i en petit comitè, es nota que tenen més ganes de parlar i no els hi costa tant. Ha estat un espai de conversa molt profitós per conèixer-los més i perquè també ens poguessin conèixer a nosaltres.

M’agradaria comentar que el projecte individual que estan realitzant els motiva molt i els il·lusiona. Entenc que fer una activitat relacionada amb els seus països d’origen o els de les seves famílies els apropa a la seva història personal i fomenta el seu sentiment de pertinença i per això els agrada tant. És bonic veure com algunes activitats els hi encaixa a la perfecció i mostren tot el seu interès a fer-les. M’adono de la importància que té tenir aquests aspectes en compte quan es dissenyen o planifiquen activitats perquè és fonamental que els infants i joves se sentin motivats, que els interessi el que fan i que vulguin participar. Que els continguts es relacionin amb la seva experiència vital afavoreix que els infants i joves interioritzin els aprenentatges de forma molt més significativa perquè tenen sentit per a ells i elles.

La veritat que ha estat una sessió plena de bones sensacions i m’emporto un molt bon record del dia d’avui!

Per últim, voldria comentar que aquesta és l’última entrada que faré relacionada amb la meva intervenció. Tot i que durant les setmanes entrants encara participaré en més sessions (haig d’intentar que es puguin acabar aquestes històries tan curioses que s’han iniciat) dimarts i dimecres vinent s’han de fer les entregues del Repte 4 i del Diari de pràctiques, i no podré incloure les últimes experiències en aquest diari. Per tant, la següent entrada que llegireu ja serà l’última d’aquest impactant i revelador camí!

Ja quasi ho tenim!

Descripció de l’activitat

Aquestes setmanes he pogut reprendre els xequejos emocionals al grup de Cuidado Comunitario, una proposta que havia quedat aparcada durant el període d’atenció intensiva vinculat al procés de regularització extraordinària de persones migrades. A més, una de les tècniques del Pla comunitari ha agafat la baixa per uns mesos i m’han demanat que assumeixi el rol de referent en les sessions que queden fins a final de curs. Això ha suposat no només fer el xequeig d’entrades i sortides, sinó acompanyar les sessions en la seva totalitat.

He participat en dues trobades molt diferents entre si. A la primera va venir una tallerista especialitzada en aromaterapia emocional; a la segona, una tallerista que treballava la consciència corporal.

La primera sessió va ser un èxit. Van venir moltes noies i vam poder treballar la memòria emocional a través de l’olfacte, aprendre recursos sobre les sensacions de benestar que generen determinades olors i compartir remeis senzills elaborats a partir de plantes. El xequeig inicial va ser molt simple: ens vam presentar —les que venien per primera vegada i la tallerista— i vam compartir breument qui érem i com arribàvem. Com sempre passa, algunes van arribar tard i distretes, consultant el mòbil, com si una part d’elles continués fora de la sala. Però de seguida van anar entrant i connectant amb el que s’estava fent. Van explicar, es van emocionar, ens van fer partícips de coses de la seva cultura, del paisatge de casa seva, de les olors i els colors dels menjars que es fan en família.

La tallerista, mentre ens deixava elements de la natura per anar olorant, va explicar que les olors actuen com a “apagadores” naturals: redueixen el cortisol i la pressió arterial, modulen neurotransmissors i baixen la freqüència cardíaca. Unes plantes generen tranquil·litat, d’altres ajuden a concentrar-se, d’altres activen l’energia. El que va quedar clar és que les olors ens van transportar i ens van connectar amb el nostre cos i amb les companyes. L’emoció va brotar immediatament. Es notava que moltes estaven en una situació de saturació i esgotament important.

Per tancar, vaig llegir un poema sobre el vincle amb la natura i les arrels, i vam compartir un moment de reflexió sobre el que ens havia evocat. Van agrair l’estona i van marxar expressant alegria, abraçant-nos i preguntant ja què es faria el proper dia.

La segona sessió va tenir una dinàmica molt diferent. Només van venir cinc noies, tres de les quals no havien participat mai en el grup. Tenia preparada una dinàmica corporal per al xequeig, pensant que encaixaria bé amb la sessió de consciència corporal que havia de fer la tallerista. Però veient que la majoria no tenia clar on era ni per a què servia aquell espai, vaig preferir dedicar l’inici a explicar en què consisteix Cuidado Comunitario i l’Espai 210, quins serveis s’ofereixen, i demanar a les participants amb més recorregut que expliquessin la seva experiència. D’aquesta manera, elles van poder presentar-se i compartir com es trobaven en aquell moment.

Una de les participants és mare soltera d’un fill adolescent amb síndrome de Down. No el podia deixar amb ningú i l’havia portat a la sessió. Ell no va voler participar, però ens mirava des de fora i de tant en tant reia dels moviments que fèiem. El seu riure ens va enganxar a totes, i les dones el van acollir amb molta naturalitat. La mare en un principi, estava molt tensa, demanant perdó per haver-lo de portar i molt pendent que ell no marxés ni molestés. Però ell es va portar molt bé, i nosaltres vam anar incorporant-lo amb normalitat. Jo pensava que ella no hauria pogut relaxar-se del tot. Però en el xequeig final va dir que marxava més lleugera. Bona senyal.

La tallerista va llegir l’energia del grup i va proposar moviments suaus, estiraments amables, molta respiració, silenci, tancar els ulls, deixar anar tensions, facilitar que sortissin badalls i sospirs. I així ho vam fer totes. Jo també. Em vaig adonar que estava esgotada i que necessitava fer els exercicis amb elles, en lloc de quedar-me a observar i prendre apunts. Vam acabar amb un tancament en què vaig demanar que expliquessin què deixaven i què s’emportaven. Vaig preferir estar en escolta plena que en mode de registre. El resultat va ser evident: havien arribat amb preocupació, tristesa i enyorament, i marxaven més lleugeres, amb energia i amb ganes de tornar.

Objectius

La proposta dels xequejos emocionals i l’acompanyament de les sessions tenia com a objectius obrir espais d’expressió emocional, ajudar les participants a prendre consciència de com arriben i com marxen, afavorir el vincle entre elles i generar un espai de confiança compartida.

Reflexió personal

Aquestes dues sessions m’han deixat moltes coses en què pensar. La primera m’ha permès observar de manera molt directa com les olors activen la memòria emocional i generen connexió amb experiències viscudes, sovint vinculades a la família, al lloc d’origen o a persones estimades. Des d’una perspectiva dels determinants socials de la salut, es fa molt visible que el benestar emocional no és independent del context vital: moltes d’aquestes dones porten sobre seu un nivell de càrrega —migratòria, econòmica, familiar— que rarament troba espais on alliberar-se. Una hora i mitja de treball conscient en comunitat no ho resol, però genera petits canvis interns que serveixen de palanca per afrontar un dia més.

La segona sessió m’ha fet reflexionar sobre la importància de la flexibilitat en la intervenció. Tenir una dinàmica preparada és necessari, però saber llegir el grup i adaptar-se al que necessita en aquell moment és igualment important. En aquest cas, forçar el xequeig corporal hauria estat una imposició que no hauria servit a ningú. El que el grup necessitava era, primer, entendre on era i sentir-se benvingut.

També m’ha impactat la capacitat del grup d’acollir allò que no estava previst i convertir-ho en quelcom natural i fins i tot enriquidor. Hi ha una cosa que els grups comunitaris fan molt bé quan funcionen, que és adaptar-se a la vida real de les persones, amb tots els seus condicionants.

Evidències

• Les participants van compartir en el xequeig inicial com arribaven i en el final com marxaven, observant-se en ambdós casos un canvi positiu en l’estat emocional: de la dispersió, el cansament o la preocupació a l’alegria, la lleugeresa o les ganes de tornar.
• La sessió d’aromaterapia va generar connexions emocionals espontànies amb experiències personals i culturals, evidenciades en els relats compartits sobre les olors, els paisatges i els menjars de casa seva.
• L’exercici de tancament —”què deixo i què m’emporto”— va mostrar que les participants identificaven i verbalitzaven canvis en el seu estat emocional al llarg de la sessió.
• La participant que havia arribat més tensa —la mare que havia portat el seu fill— va expressar al final que marxava més lleugera, evidenciant l’efecte real de l’espai sobre el benestar emocional.
• La participació activa de totes les assistents, incloent les que venien per primera vegada, va reflectir que l’espai havia generat prou confiança per facilitar l’expressió i el vincle.

Avaluació

Les dues sessions han complert els objectius proposats. En la primera, la resposta va ser molt positiva i la participació, alta. En la segona, la baixa assistència i la incorporació de participants noves va suposar un repte que crec que es va gestionar de manera adequada. El fet que la participant amb més dificultats per relaxar-se —la mare que havia portat el seu fill— marxés dient que se sentia més lleugera em sembla una evidència significativa de l’efecte real d’aquests espais.

Observacions personals

El que m’emporto de manera més clara és la constatació que acompanyar no sempre significa tenir el control de la sessió. De vegades significa deixar que la vida entri a la sala —amb un fill que riu des de la porta, amb una olor que porta algú de tornada a casa seva— i trobar la manera de fer-ne quelcom compartit. I que jo mateixa pogués fer els exercicis amb elles, en lloc de quedar-me fora com a observadora, em va semblar la decisió correcta aquell dia.

Bona tarda!

Avui us explicaré com ha anat la prova final que he plantejat! No estava planificada per aquesta setmana, però per temes organitzatius i de les entregues del Practicum s’han hagut de moure dies i activitats. A continuació us explico com va anar la sessió.

Activitat: prova final

Objectius: 

• Identificar la informació explícita que apareix en el text per respondre a les preguntes de comprensió literal.
• Inferir informació del contingut de la recepta per poder respondre a les preguntes de comprensió inferencial.
• Elaborar un petit escrit en forma de resposta a la pregunta que es demana i fer-ho amb adequació a la pregunta que es formula. 

Descripció de l’activitat: a l’inici de la sessió es va explicar que es faria un exercici de comprensió lectora semblant al que havien fet a l’inici de la meva intervenció. L’activitat consistia en diferents tipologies de preguntes relacionades amb una recepta de nuggets de pollastre i moniato. Al començament, es va introduir el tema (que era una recepta, si n’havien seguit alguna, etc.) per tal que l’activitat estigués contextualitzada i alguns conceptes que apareixien per si hi havia dubtes de comprensió. Es va explicar que l’activitat era individual i que l’havien de fer sols i que un cop acabada, podrien fer projecte (una activitat que els agrada molt que estan fent de l’Aprenem).

Va ser complicat que tots iniciessin la prova a la vegada, tant per falta de motivació i ganes com per cansament, però finalment es va aconseguir. Es va donar suport a alguns alumnes perquè no entenien les preguntes i no les sabien respondre. Així i tot, tot el grup, cada un/a al seu ritme, va entregar la prova i van seguir amb altres activitats lliures.

La resta de la sessió va anar molt més fluida perquè van fer coses del seu interès, com el projecte o jugar a escacs, per tant, va haver-hi bon ambient de treball.

Avaluació de la sessió: tal com va passar la primera vegada amb la prova inicial i amb algunes activitats que s’han proposat, la primera reacció no és bona quan són activitats més acadèmiques on han d’escriure i llegir. De totes maneres, ha anat millor que la primera vegada i tots i totes l’han pogut acabar i dedicar-se a altres activitats.

La proposta  estava plantejada amb preguntes amb el mateix format que l’anterior perquè es pugui fer la correcció amb la rúbrica i amb els mateixos ítems.

Aquestes activitats no els agraden ni motiven perquè és un tema en què tenen dificultats i no els agrada haver de llegir en català ni escriure. De fet, per les observacions que he pogut veure i les preguntes que feien, era clar que la gran majoria no havien llegit la recepta abans de respondre a les preguntes i per això, molts d’ells i elles tenien dubtes.

Compromisos: he aplicat els mateixos conceptes que en la prova inicial perquè es treballessin les mateixes competències. A més, com en l’altre prova el tema del menjar va ser atractiu, he considerat introduir la mateixa temàtica perquè també ho fos. 

Durant aquesta setmana haig de valorar les proves finals per poder incloure els resultats en el repte 4 que hem de presentar la propera setmana. 

Observacions personals i reflexions: com he explicat a l’inici, avui no estava previst que passés la prova final perquè s’havia de fer la setmana vinent, però coincidia amb l’entrega del repte 4 i no em donaria temps a incloure els resultats i poder treure conclusions. A més, la prova inicial la vaig passar un dimarts i, com hi ha alumnes que els dijous no venen, vaig plantejar si podia ser aquest dimarts.

En relació amb la sessió, la veritat no anava amb masses expectatives perquè l’altre vegada  quan vaig fer la prova, i durant les activitats més estrictament escolars, sempre hi ha poca predisposició, males cares i falta d’interès quan iniciem. Però la veritat que, ha anat millor del que esperava perquè hi ha hagut resistència, però no tanta com imaginava. La veritat és que al principi costa una mica, però són un grup treballador amb el qual es poden fer propostes i activitats diferents.

La sessió d’avui ha anat bé. Crec que no els ha agradat a l’inici, però han acabat l’exercici (com he dit uns amb més dificultats que uns altres) i després han pogut fer altres activitats que els venien més de gust.

Durant l’última part de la sessió he anat ajudant als qui ho necessitaven amb el seu projecte. 

Som-hi que ja no queda res!

Descripció de l’activitat

Hui he dedicat la sessió sobretot a fer una valoració general de tot el procés de la intervenció amb Alejandro, Leo, Malena i Rubén. La idea no era fer una activitat nova, sinó observar com es desenvolupaven ara en situacions que al principi els costaven més i, veure si realment s’havien produït alguns canvis en la manera de participar, expressar opinions o prendre decisions.

Per aquest motiu, he recuperat algunes dinàmiques que ja havíem treballat durant aquestes setmanes. Primer, he fet una xicoteta conversa en grup sobre coses del dia a dia, preguntant què preferien fer en diferents situacions i deixant espai perquè cadascú donara la seua opinió. Després, els he proposat decidir entre tots una activitat per a fer junts. Alejandro i Leo preferien fer un puzzle, mentre que Malena i Rubén volien jugar al Memory. Aquesta vegada m’he mantingut molt més en segon pla per veure com gestionaven la situació entre ells. M’ha sorprés positivament veure que parlaven amb més tranquil·litat i que intentaven arribar a un acord sense esperar constantment que jo decidira. Finalment, han acordat començar amb el Memory i després fer el puzzle tots junts.

Objectiu

Valorar els possibles canvis produïts durant la intervenció en relació amb la participació, l’expressió d’opinions i la presa de decisions de les persones usuàries.

Avaluació

Sincerament, crec que aquesta sessió m’ha ajudat molt a veure l’evolució real del grup. Potser els canvis no són enormes ni radicals, però sí que es noten coses diferents respecte al principi. He observat més seguretat a l’hora de parlar i més iniciativa per expressar el que volen. També he notat que toleren millor les opinions diferents i que els costa menys arribar a acords.

Per a registrar aquestes observacions, he utilitzat sobretot el diari de camp i l’observació directa, i he estat anotant la seua participació, la manera en què prenien decisions o la seua actitud davant les activitats.

Evidències

Durant la sessió, els quatre usuaris han participat activament en les converses i en les decisions grupals. A més, he observat una major autonomia en moments en què abans necessitaven més intervenció per part meua. També he pogut veure més capacitat d’escolta i més tranquil·litat a l’hora d’acceptar decisions diferents de les pròpies.

Reflexió personal

La veritat és que hui he acabat bastant contenta perquè, encara que moltes vegades els avanços semblen molt menuts, quan mires arrere sí que t’adones que han canviat coses.

Recorde els primers dies, quan alguns quasi no expressaven opinions o esperaven que jo decidira constantment. Ara encara necessiten ajuda, evidentment, però sí que hi ha més iniciativa i més confiança. També jo mateixa he canviat bastant durant aquest procés. Al principi em costava molt no intervenir o no intentar solucionar-ho tot ràpidament. Ara intente confiar més en ells i donar-los més temps, i crec que això també ha ajudat molt.

En general, aquesta sessió m’ha servit per veure que, encara que siguen xicotets passos, sí que s’han produït avanços reals.