Descripció de l’activitat

Aquestes setmanes he pogut reprendre els xequejos emocionals al grup de Cuidado Comunitario, una proposta que havia quedat aparcada durant el període d’atenció intensiva vinculat al procés de regularització extraordinària de persones migrades. A més, una de les tècniques del Pla comunitari ha agafat la baixa per uns mesos i m’han demanat que assumeixi el rol de referent en les sessions que queden fins a final de curs. Això ha suposat no només fer el xequeig d’entrades i sortides, sinó acompanyar les sessions en la seva totalitat.

He participat en dues trobades molt diferents entre si. A la primera va venir una tallerista especialitzada en aromaterapia emocional; a la segona, una tallerista que treballava la consciència corporal.

La primera sessió va ser un èxit. Van venir moltes noies i vam poder treballar la memòria emocional a través de l’olfacte, aprendre recursos sobre les sensacions de benestar que generen determinades olors i compartir remeis senzills elaborats a partir de plantes. El xequeig inicial va ser molt simple: ens vam presentar —les que venien per primera vegada i la tallerista— i vam compartir breument qui érem i com arribàvem. Com sempre passa, algunes van arribar tard i distretes, consultant el mòbil, com si una part d’elles continués fora de la sala. Però de seguida van anar entrant i connectant amb el que s’estava fent. Van explicar, es van emocionar, ens van fer partícips de coses de la seva cultura, del paisatge de casa seva, de les olors i els colors dels menjars que es fan en família.

La tallerista, mentre ens deixava elements de la natura per anar olorant, va explicar que les olors actuen com a “apagadores” naturals: redueixen el cortisol i la pressió arterial, modulen neurotransmissors i baixen la freqüència cardíaca. Unes plantes generen tranquil·litat, d’altres ajuden a concentrar-se, d’altres activen l’energia. El que va quedar clar és que les olors ens van transportar i ens van connectar amb el nostre cos i amb les companyes. L’emoció va brotar immediatament. Es notava que moltes estaven en una situació de saturació i esgotament important.

Per tancar, vaig llegir un poema sobre el vincle amb la natura i les arrels, i vam compartir un moment de reflexió sobre el que ens havia evocat. Van agrair l’estona i van marxar expressant alegria, abraçant-nos i preguntant ja què es faria el proper dia.

La segona sessió va tenir una dinàmica molt diferent. Només van venir cinc noies, tres de les quals no havien participat mai en el grup. Tenia preparada una dinàmica corporal per al xequeig, pensant que encaixaria bé amb la sessió de consciència corporal que havia de fer la tallerista. Però veient que la majoria no tenia clar on era ni per a què servia aquell espai, vaig preferir dedicar l’inici a explicar en què consisteix Cuidado Comunitario i l’Espai 210, quins serveis s’ofereixen, i demanar a les participants amb més recorregut que expliquessin la seva experiència. D’aquesta manera, elles van poder presentar-se i compartir com es trobaven en aquell moment.

Una de les participants és mare soltera d’un fill adolescent amb síndrome de Down. No el podia deixar amb ningú i l’havia portat a la sessió. Ell no va voler participar, però ens mirava des de fora i de tant en tant reia dels moviments que fèiem. El seu riure ens va enganxar a totes, i les dones el van acollir amb molta naturalitat. La mare en un principi, estava molt tensa, demanant perdó per haver-lo de portar i molt pendent que ell no marxés ni molestés. Però ell es va portar molt bé, i nosaltres vam anar incorporant-lo amb normalitat. Jo pensava que ella no hauria pogut relaxar-se del tot. Però en el xequeig final va dir que marxava més lleugera. Bona senyal.

La tallerista va llegir l’energia del grup i va proposar moviments suaus, estiraments amables, molta respiració, silenci, tancar els ulls, deixar anar tensions, facilitar que sortissin badalls i sospirs. I així ho vam fer totes. Jo també. Em vaig adonar que estava esgotada i que necessitava fer els exercicis amb elles, en lloc de quedar-me a observar i prendre apunts. Vam acabar amb un tancament en què vaig demanar que expliquessin què deixaven i què s’emportaven. Vaig preferir estar en escolta plena que en mode de registre. El resultat va ser evident: havien arribat amb preocupació, tristesa i enyorament, i marxaven més lleugeres, amb energia i amb ganes de tornar.

Objectius

La proposta dels xequejos emocionals i l’acompanyament de les sessions tenia com a objectius obrir espais d’expressió emocional, ajudar les participants a prendre consciència de com arriben i com marxen, afavorir el vincle entre elles i generar un espai de confiança compartida.

Reflexió personal

Aquestes dues sessions m’han deixat moltes coses en què pensar. La primera m’ha permès observar de manera molt directa com les olors activen la memòria emocional i generen connexió amb experiències viscudes, sovint vinculades a la família, al lloc d’origen o a persones estimades. Des d’una perspectiva dels determinants socials de la salut, es fa molt visible que el benestar emocional no és independent del context vital: moltes d’aquestes dones porten sobre seu un nivell de càrrega —migratòria, econòmica, familiar— que rarament troba espais on alliberar-se. Una hora i mitja de treball conscient en comunitat no ho resol, però genera petits canvis interns que serveixen de palanca per afrontar un dia més.

La segona sessió m’ha fet reflexionar sobre la importància de la flexibilitat en la intervenció. Tenir una dinàmica preparada és necessari, però saber llegir el grup i adaptar-se al que necessita en aquell moment és igualment important. En aquest cas, forçar el xequeig corporal hauria estat una imposició que no hauria servit a ningú. El que el grup necessitava era, primer, entendre on era i sentir-se benvingut.

També m’ha impactat la capacitat del grup d’acollir allò que no estava previst i convertir-ho en quelcom natural i fins i tot enriquidor. Hi ha una cosa que els grups comunitaris fan molt bé quan funcionen, que és adaptar-se a la vida real de les persones, amb tots els seus condicionants.

Evidències

• Les participants van compartir en el xequeig inicial com arribaven i en el final com marxaven, observant-se en ambdós casos un canvi positiu en l’estat emocional: de la dispersió, el cansament o la preocupació a l’alegria, la lleugeresa o les ganes de tornar.
• La sessió d’aromaterapia va generar connexions emocionals espontànies amb experiències personals i culturals, evidenciades en els relats compartits sobre les olors, els paisatges i els menjars de casa seva.
• L’exercici de tancament —”què deixo i què m’emporto”— va mostrar que les participants identificaven i verbalitzaven canvis en el seu estat emocional al llarg de la sessió.
• La participant que havia arribat més tensa —la mare que havia portat el seu fill— va expressar al final que marxava més lleugera, evidenciant l’efecte real de l’espai sobre el benestar emocional.
• La participació activa de totes les assistents, incloent les que venien per primera vegada, va reflectir que l’espai havia generat prou confiança per facilitar l’expressió i el vincle.

Avaluació

Les dues sessions han complert els objectius proposats. En la primera, la resposta va ser molt positiva i la participació, alta. En la segona, la baixa assistència i la incorporació de participants noves va suposar un repte que crec que es va gestionar de manera adequada. El fet que la participant amb més dificultats per relaxar-se —la mare que havia portat el seu fill— marxés dient que se sentia més lleugera em sembla una evidència significativa de l’efecte real d’aquests espais.

Observacions personals

El que m’emporto de manera més clara és la constatació que acompanyar no sempre significa tenir el control de la sessió. De vegades significa deixar que la vida entri a la sala —amb un fill que riu des de la porta, amb una olor que porta algú de tornada a casa seva— i trobar la manera de fer-ne quelcom compartit. I que jo mateixa pogués fer els exercicis amb elles, en lloc de quedar-me fora com a observadora, em va semblar la decisió correcta aquell dia.

Tot i que durant el mes de març he tingut contacte amb el meu tutor, que és el coordinador del projecte Aprenem Compartint (projecte en el qual participo com a alumna de pràctiques) i amb la resta de l’equip tècnic coneixent el que fan, les seves tasques i estan en contacte amb ells i elles, no ha estat fins ara al mes d’abril que m’he incorporat amb el grup amb el qual faré la intervenció. És un grup de 10 alumnes de 4t de primària d’un dels centres del barri que participa en el projecte.

Les sessions en les quals participaré són els dimarts i dijous, després de l’horari lectiu de l’escola, i les dinamitzen una educadora i un voluntari. Es realitza en una de les aules del centre educatiu i és un espai on es fa reforç educatiu i acompanyament emocional, sent el focus que aprenguin, però també que sigui un espai de participació i confiança on puguin compartir els seus neguits, les seves percepcions i les seves propostes.

La veritat és que estava molt nerviosa per conèixer el grup i per veure com reaccionaven amb la meva presència. Mai havia estat en contacte amb grups de primària i crec que els infants són molt exigents i sempre m’ha fet més respecte parlar amb nens i nenes que no pas amb adolescents o persones adultes. Però he de dir que el primer dia va anar molt bé. Per començar, i que tots i totes tinguessin un context, vaig fer una presentació perquè sabessin qui era, què feia allà i quan de temps estaria amb ells i elles. És fonamental que coneguin el que passa i perquè passa, perquè ells són l’objectiu de les sessions i han d’estar còmodes.

Durant aquesta primera sessió vaig estar acompanyant a l’educadora i el voluntari durant el desenvolupament de l’activitat, ajudant a aquells nens i nenes que ho necessitaven o simplement, acompanyant-los/es i parlant amb ells/elles. Es van comunicar amb mi amb facilitat i vaig sentir-me una més del grup. És un grup molt divers, que participa activament a totes les activitats i molt oberts a noves propostes educatives, per això se’m va recomanar fer la intervenció en aquest grup.

De moment, i després del primer dia, puc dir que el contacte amb la realitat va ser molt positiva, em vaig sentir molt acollida i crec que el grup i l’equip professional va estar còmode. Va ser una experiència molt enriquidora!

Un cop detectat i diagnosticat part del context i projectes que envolten el centre de pràctiques hi ha dues vertents que detecto on poder accionar i desenvolupar un projecte d’intervenció:

• En primer lloc, pel que fa a la comissió del movijove (on hi participen diferents esplais amb els seus monitors), estan montant el projecte de l’Acampada jove. Aquest cap de setmana marxo amb 200 monitors i joves per a viure aquesta aventura. Es un cap de setmana enmarcat per les unitats dels grans de cada esplai on tots els esplais de la federació interactuen entre ells i es coneixen. Una de les problemàtiques detectades va ser la manca d’eines estructurades d’avaluació dins del projecte. Tot i existir espais informals de valoració tant entre monitors com entre comentaris dels propis joves, aquests no permeten recollir de manera sistemàtica la veu dels participants ni generar processos de millora continuada.

Davant d’aquesta situació, es planteja com a possible millora el disseny d’una eina d’avaluació mixta, que integri dades qualitatives i quantitatives i que fomenti la participació activa dels joves. Aquesta proposta busca no només recollir informació, sinó generar espais de reflexió compartida que contribueixin a millorar la qualitat educativa de l’experiència.

• En segon lloc, pel que fa al projecte del Balance on els joves dels diferents esplais, son promotors i agents de canvi en difondre les noves narratives envers la salut mental. Pel que es troben en el procés final del projecte i la culminació a través del dia on exposaràn tot el que porten treballant des d’octubre, al festival anomenat Bategament. Hi ha una de les problemàtiques detectades com una eina per a les families per a saber detectar aquestes problemàtiques envers la salut mental i com actuar o la proposta d’una activitat lúdica que doni a veure la necessitat pedagogica de la salut mental.

Davant d’aquesta situació i dialogant amb les joves, van tenir una idea de gimcana amb diverses estacions on poder vivenciar de primera mà diferents aspectes que formen part de la salut mental (deconstrucció de mites i veritats en un format quiz, pràctiques que ajuden a la relaxació, entre moltes d’altres estacions).

Tot dependrà d’on vegi la tutora la viabilitat i la relació d’ajuda….

Els meus primers dies al centre ocupacional han sigut, sincerament, molt millor del que m’esperava. Des del primer moment m’he sentit molt ben acollida, tant per part de les professionals com per les persones usuàries, cosa que ha fet que els nervis inicials desaparegueren prou ràpid.

El primer dia em van ensenyar tot el centre. Em van explicar com està organitzat i vaig poder conéixer els diferents espais: les quatre aules on treballen les persones usuàries, el menjador, la sala polivalent i també la sala de fisioteràpia. Em va cridar l’atenció que el centre és un antic col·legi, cosa que fa que els espais siguen amplis i molt adaptats per al seu ús actual. També em van presentar a totes les professionals, que des del primer moment han sigut molt properes i m’han facilitat molt la integració. Es nota que hi ha bon ambient de treball i això es reflecteix també en el tracte amb les persones usuàries.

Durant aquests primers dies he pogut observar com treballen a les aules i la veritat és que m’ha sorprés molt positivament. Realitzen diferents tallers i activitats molt variades. Per exemple, participen en el muntatge de pots per a anàlisis fecals dels hospitals, i també s’encarreguen del control de qualitat d’una marca de joies anomenada Singularu. Em sembla molt interessant perquè són tasques reals, amb una finalitat concreta, que donen sentit al que fan i fomenten la seua autonomia. A més, no tot és treball més “productiu”, sinó que també fan moltes activitats lúdiques i esportives: van a la piscina, juguen a colpbol, fan rutes de senderisme… És a dir, es treballa tant la part ocupacional com el benestar i la participació social. Una altra cosa que m’ha agradat molt és que tenen tota la rutina setmanal organitzada en un suro amb pictogrames. Això facilita molt la comprensió i anticipació de les activitats per part de les persones usuàries, cosa que és clau en aquest context.

En general, aquests primers dies han sigut una experiència brutal. He eixit cada dia amb molt bones sensacions. Les persones usuàries són encantadores i les professionals també, i això fa que el centre tinga un ambient molt positiu. Tinc moltes ganes de seguir vivint aquesta experiència.

Dijous 12, 16 h de la tarda.  Primer contacte amb el centre de pràctiques. Nervis, inquietud i una mica d’angoixa… Suposo que més inquietud pròpia dels inicis, el meu únic objectiu era observar i veure quines percepcions rebia sobre context i la manera com un s’hi situa.

Arriba la Mireia a recepció (Cap de departament i també la meva tutora de pràctiques) amb un gran somriure a la cara. Em va rebre i tot seguit, em va voler situar una mica en l’espai. Em va proposar fer una volta pels diferents espais de la Fundació, així que la vaig seguir… Durant el recorregut vaig poder conèixer el nou espai vinculat al naixement del Delta del Llobregat, amb hort, un petit amfiteatre i un entorn naturalitzat, així com el poliesportiu, la cantina, la zona de residència i diversos espais exteriors amb arbres. Des d’una mirada psicopedagògica, aquests espais posen de manifest la importància dels entorns educatius oberts i de contacte amb la natura, que poden afavorir experiències d’aprenentatge més vivencials i significatives.

Posteriorment, vam arribar a unes barraques d’una sola planta, una mica allunyades de l’edifici principal, on es troba el departament. Allà la Mireia em va explicar que l’equip està format per set persones i em va presentar alguns dels membres que hi treballaven en aquell moment. L’organització de l’espai em va semblar força interessant: dues taules centrals amb diferents ordinadors que permetien mantenir contacte visual entre els membres de l’equip, a més d’una petita sala d’office i un altre espai amb una taula rodona i material logístic. Aquesta disposició facilita la comunicació i el treball col·laboratiu, aspectes molt rellevants en equips educatius.

Una de les impressions més destacables va ser la sensació d’equip consolidat. Tant en la manera de relacionar-se com en alguns pòsters, i recursos utilitzats per a fer dinàmiques visibles a l’espai. Es percebia una voluntat de fomentar la cohesió i el reconeixement de les fortaleses de cada membre. Aquest tipus de clima de treball és especialment rellevant des d’una perspectiva psicopedagògica, ja que els processos educatius i d’intervenció sovint es construeixen des del treball en equip i la coordinació entre professionals.

Durant aquesta primera trobada, la Mireia també em va fer una introducció general sobre la història de l’àrea, els projectes que desenvolupen i la manera com es distribueixen les responsabilitats dins l’equip, fet que em va ajudar a començar a entendre el marc en què s’inscriuran les meves pràctiques. Per acabar, em va facilitar diversos materials informatius —díptics, una revista explicativa i una bossa per guardar-los— que també funcionen com a eines de comunicació i difusió del projecte educatiu de l’entitat. Em va donar línies molt obertes sobre el que podria aportar la meva mirada des de la psicopedagogia, implementant alguns recursos que veuen necessaris a fer, però que per falta de temps, no arriben a fer, tot i que des d’una proposició molt àmplia i diversa. Actualment gran part dels projectes estàn en execucció i a punt de ser finalitzats, la qual cosa no dona un gran màrge de maniobre per a poder fer una implementació amb un llarg recorregut i en el cas de poder-ne fer una amb grans impactes hauria de començar a inici de curs (setembre) la qual cosa les hores de dedicació de les pràctiques i temporalitat no donarien a l’abast. Els projectes en els quals em va explicar que podria implementar algunes pinzellades per a reforçar idees, generar una nova mirada des de l’àmbit de la psicopedagogia poden ser dos projectes, sobretot pel que fa a l’ajuda dels professionals i la necessitat de generar una continuïtat:

• Projecte Balance: Dirigit a joves entre 13 i 18 anys amb l’objectiu de que el propi jovent siguin agents actius de la promoció del benestar emocional i la salut mental
• Incidir en el Grup de treball Movijove i l’execucció de l’Acampada Jove que es realitza l’abril.

Aquest primer dia, més enllà de conèixer l’espai i les persones, m’ha permès començar a situar dins del context professional i entendre com l’organització dels espais, les dinàmiques d’equip i els processos d’acollida també formen part del procés educatiu i institucional.

Que serà el següent?

Abans d’iniciar qualsevol experiència significativa, és necessari que es doni un moment de pausa i reflexió. Aquest Dia 0, simbolitza un punt de partida: des d’on neixen les motivacions, expectatives i unes quantes incerteses per veure com es desenvoluparà aquest camí.

Tot i que inicialment vaig confiar molt en les ofertes que oferia la UOC, aviat em vaig adonar que cap acabava d’encaixar amb el que buscava. Vaig establir diàleg amb diferents entitats i associacions del territori per a veure si em podien acollir.  Finalment, a través d’un contacte personal, vaig poder establir vincles amb Fundesplai, des d’on comença aquest nou camí. Es tracta d’una associació sense ànim de lucre amb una gran extensió de línies d’acció educatives i socials. Així que en el meu cas, les enfocarem en el departament de lleure.

…I es que el lleure ha estat sempre present en el meu entorn vital. Des de petita, com a participant en activitats dels dissabtes i campaments, més endavant com a monitora i també a través de diferents experiències de monitoratge en escoles, aquest àmbit ha format part del meu recorregut personal i educatiu. El lleure educatiu té una capacitat especial per generar aprenentatges significatius, relacions i experiències que contribueixen a la construcció de la identitat personal.

Arribar a realitzar el pràcticum en una federació d’esplais representa, d’alguna manera, la culminació d’aquest recorregut. Tanmateix, aquesta nova etapa també implica un canvi de perspectiva. Fins ara, la meva experiència s’ha situat sobretot en el contacte directe amb infants i joves, mentre que aquesta oportunitat em permetrà aproximar-me a una dimensió més externa i estructural del lleure educatiu, vinculada a la coordinació, la gestió i el suport a projectes educatius. Espero aprendre primer de tot, des de l’observació i preguntant qualsevol dubte que em sorgeixi. Ja iniciat i aterrada en l’espai el contacte amb els professionals i com duen a terme certes accions pugui aportar finalment, una mirada des de la psicopedagogia que millori o en tot cas, aporti un petit granet de sorra al projecte.

Pel que fa a les sensacions inicials, afronto aquest inici amb una certa calma i comoditat. Anteriorment, ja havia participat en algunes formacions i havia visitat el centre situat al Prat de Llobregat, fet que genera una certa familiaritat amb l’espai i amb el projecte educatiu de l’entitat. Al mateix temps, també hi és present una petita incertesa pròpia de començar una etapa nova, especialment perquè es tracta d’un àmbit professional diferent del que he experimentat fins ara. En el sentit que genera el màster, veure si s’apliquen en alguns casos, relacions estretes entre els recursos realitzats a les assignatures del màster i la realitat, les dicotomies, reflexions i la participació en les dinàmiques que es generin en l’equip de professionals.

En definitiva, aquest Dia 0 marca el punt de partida d’un recorregut que espero que sigui enriquidor tant a escala professional com personal. Començo aquesta etapa amb curiositat, amb ganes d’aprendre i amb la voluntat d’aprofitar al màxim aquesta experiència formativa.

Som-hi!