Aquestes setmanes, dins de les pràctiques al PDC Sagrada Família, tenia previst incorporar una petita dinàmica dins del grup de Cuidado comunitario: uns xequejos emocionals a l’inici i al final de les sessions.

La idea era molt senzilla: començar amb un “com arribo avui?” i acabar amb un “com me’n vaig?”. Un espai breu per posar paraules al que portem a sobre i veure si alguna cosa es mou durant la trobada.

Estava pensat per aplicar-ho en quatre sessions. Però la realitat del centre ha anat per un altre camí.

Durant aquests dies s’ha activat un procés de regularització extraordinària de persones migrades. És una molt bona notícia  perquè dona l’oportunitat a moltes persones de regularitzar la seva situació després de temps vivint amb incertesa. Però també és un procés complex: S’ha de presentar papers amb uns terminis i requisits, així que moltes persones que fan activitats al PDC i Espai 210 s’han trobat sense saber per on començar, amb dubtes constants i, en alguns casos, amb la dificultat afegida de l’idioma.

I aquí és on tot s’ha transformat i ens hem hagut d’adaptar a aquest fet extraordinari i importantíssim.

L’Espai 210 i el PDC han passat a ser un punt d’atenció aprovat. Això vol dir que s’ha adaptat l’agenda i els espais per a donar acollida a qui ho necessiti, en hores concretes i per ordre d’arribada.

Objectius

La proposta dels xequejos volia:

-Obrir espais d’expressió emocional

-Ajudar a prendre consciència de com arribem i com marxem

-Afavorir el vincle entre les participants

-Generar un espai una mica més segur i compartit

Encara ens queden dos dies planificats per portar-ho a terme. Espararem a veure si hi tenen cabuda.

Aquesta situació m’ha fet veure molt clarament una cosa que sobre el paper sembla evident, però que viure-ho és diferent: el benestar emocional no va separat de la resta de la vida.

Quan la teva situació administrativa és incerta, quan t’hi jugues drets bàsics, quan no saps si podràs regularitzar-te… és molt difícil posar el focus en altres coses.

Aquí els determinants socials de la salut es fan molt visibles. No són teoria: són el dia a dia.

També m’ha fet pensar en aquesta tensió constant entre el que planifiquem i el que passa realment. Des de fora, una intervenció pot semblar molt clara. Però dins del context, tot es mou, tot canvia, i cal anar-se recol·locant.

I en el fons, això també és intervenció.

Evidències

Tot i no haver pogut fer els xequejos com estaven pensats, han passat moltes coses.

He estat donant suport a les tècniques, ajudant en l’organització, parlant amb persones que esperaven per ser ateses, resolent dubtes bàsics… coses molt concretes: on han d’anar, què han de portar, a qui poden trucar.

També he pogut facilitar contactes d’associacions d’advocats especialitzats en migració que m’havia passat l’equip.

I enmig de tot això m’he trobat sostenint:

-Gent que arriba perduda i intenta entendre el procés

-Persones que s’ajuden entre elles

-Nervis, però també alleujament quan algú troba una resposta

-Converses que, sense voler, també són espais d’expressió emocional

No són els xequejos que havia imaginat, però són espais reals de suport.

Avaluació de la intervenció

Si miro la proposta tal com estava dissenyada, no s’ha pogut implementar.

Però si miro el que ha passat, veig altres coses:

-Hi ha una necessitat molt clara d’expressió i de suport emocional

-El moment no era el més adequat per introduir noves dinàmiques estructurades

-El centre ha respost al que era urgent, i això era imprescindible

Crec que els xequejos tindrien molt sentit en un altre moment, amb més calma. Però també veig que el grup ja genera, de manera espontània, petits espais d’expressió.

Observacions personals

Potser el més important que m’emporto és entendre que no sempre podem fer allò que havíem pensat, i que això no vol dir que no estigui passant res.

Reconec que en un moment, egoistament, m’ha fet por no poder portar a terme la intervenció de cara a la justificació de les pràctiques. Però el que s’ha viscut aquestes setmanes és molt més important i també és intervenció en clau d’urgència i connexió amb la realitat imperant.

He vist de molt a prop com funciona un centre quan hi ha una situació d’urgència real. Com es reorganitza, com prioritza, com es posa al servei del que la gent necessita en aquell moment.

I també he entès que acompanyar no sempre és dinamitzar o proposar activitats. A vegades és estar allà, escoltar, orientar, donar una informació que pot marcar la diferència.

I, en el fons, tot això també té molt a veure amb el benestar.

A part del meu disseny d’intervenció, vàrem pactar amb la meva tutora, que dinamitzaria alguna activitat més. Aquí us en descric una:

He tingut l’oportunitat de dinamitzar una activitat molt interessant on hem pogut unir dos projectes del Pla Comunitari Sagrada Família: El cercle de cures i l’hort comunitari.

Per un cantó tenim el Cercle de Cures que és un espai creat amb col·laboració entre el PDC i el CAP Sagrada Família.

És un espai que s’ofereix a persones cuidadores de familiars. Es reuneixen un cop per setmana i cada dia treballen un aspecte concret relacionat amb la seva situació domèstica.

Reben visita de professionals que els assessoren sobre tècniques diverses, des de consells de salut per a elles i els familiars, passant per temes legals i administratius i mostrant recursos gratuïts que els ofereix el barri.

I a part d’aquest accés  a informació valuosa i pràctica, també tenen l’espai per explicar com se senten, per alleugerir el pes que comporta estar al càrrec d’una persona malalta i dependent.

Per altra banda, tenim l’hort comunitari. Una parcel·la a l’hort de la Sagrada Família, gestionada pel PDC on es pot apuntar qui vulgui i entre tot el grup, organitzar les sembres, fer compostatge, regar i estar en comunitat en un espai obert i envoltats d’un espai verd.

El dia 22 d’abril vam convidar el grup de Cercle de Cures a l’hort. Amb dos objectius:

-Conèixer l’hort com a recurs gratuït del barri, per poder-se apuntar si els ve de gust.

-Dedicar una estona a baixar l’estrès del dia, reunint-se en un espai obert, en contacte amb la Natura i fent dinàmiques de relaxació i connexió, experimentant amb els sentits per estar en presència.

El grup de l’hort van fer d’amfitrions, explicant com s’organitzen i ensenyant tot el que estan fent en aquests moments, i un cop fetes les coneixences, jo vaig començar a dinamitzar el gruix de l’activitat.

DINAMITZACIÓ BANYS DE BOSC.

Primera activitat: Observar com venim, com estem i fer una recapitulació, una a una, sobre tot el que hem fet per poder d’arribar fins aquí.

Segona activitat: Bany d’hort.

1.      Passejada en silenci per tot l’espai de l’hort. Deixant un espai entre unes i altres per anar en solitud. Fixar-nos en el que hi ha plantat, els colors, les olors, els sons (alguns agradables i d’altres no tant, però incorporant-los tots). Parar per observar o ensumar alguna planta en concret, tocar-la amb cura per veure’n la textura, impregnar-nos de la seva olor.

2.      Passejada amb els ulls tancats. Per parelles, una companya es tapa els ulls, l’altra la condueix i la va guiant per tot l’espai. Treballem deixar-nos portar, deixar el control a l’altre i confiar. Rebre els estímuls des dels altres sentits, ja que la vista no hi entra en joc. Mirar què es modifica, en què ens hem fixat, a diferència d’abans. Per la companya, treballar per a tenir cura sense exigències, sense rigidesa. Compassar-se per anar a l’una.

3.      Passejada buscant alguna planta que ens faci una bona sensació i que ens connecti amb algun record o amb alguna persona i compartir-ho amb el grup.

4.      Els remeis. Com ens han cuidat les plantes? Quines cures es feien a casa relacionades amb aquesta saviesa popular? Parlem d’ecodependència i interdependència.

5.      Recollida de plantes per a fer-nos tisanes a la següent trobada.

Com a observació, he de dir que és un grup que està extremadament cansat i és una mica gran d’edat. Vaig sentir que començar a passejar els va fer mandra, però a mesura que anaven entrant en la dinàmica, l’anaven gaudint més.

Quan van recapitular sobre tot el que havien fet fins a arribar a l’hort, es va fer palès la gran quantitat de feina que tenen, així com la càrrega mental. S’havien de coordinar amb les cuidadores, algunes havien deixat el dinar fet, d’altres havien anat a la compra per tenir-la ja feta… En conclusió, una combinació de moltes tasques i una gran organització per poder tenir dues hores per a elles. El més interessant és que ho explicaven sense donar-hi importància, tenint-ho completament incorporat. Jo els hi vaig posar nom, explicant què eren les tasques invisibilitzades i les feines reproductives i donant el valor que tenen sostenint la vida de tantes persones.

Durant les passejades, els costava molt sostenir el silenci. No s’hi sentien còmodes. Vaig haver d’insistir molt perquè deixessin de verbalitzar tot el que veien o quan feien la dinàmica a cegues. Costava fer introspecció i tota la concentració marxava cap a compartir comentaris en tot moment.

La connexió entre plantes-benestar-records va ser molt emotiva i espontània. De cop van començar a explicar remeis i receptes que fan elles (sopa de farigola, cures amb aloe vera, oli de calèndula) i explicaven quines plantes tenien a casa, quines tenien de petites i com es relacionaven a la seva infantesa amb la Natura i la terra. Vam recollir ramets de menta, calèndula, farigola i romaní i se’ls van emportar per assecar-los i fer una tisana a la pròxima trobada.

Finalment, aquest espai és per a què les dones cuidadores de familiars, tinguin un espai d’autocura i crec que, tal com van marxar, vam aconseguir que desconnectessin de les seves obligacions durant una estona, es van deixar anar, van gaudir de l’aire lliure amb un dia assolellat de primavera i van expressar que marxaven més relaxades i contentes que com havien arribat.

I sembla que dues dones del grup han decidit que es volen apuntar a l’hort!

(Fotos preses amb el consentiment exprés de les participants.)

Us deixo l’enllaç amb el disseny de la meva intervenció.

Espero que us sembli interessant!

Mireia Piferrer.

https://www.canva.com/design/DAHHSALwFik/bnmI9WaEOcDoXdvLbDKuPw/edit

Sembla que estigui de pega i aquestes pràctiques m’estan costant més del que esperava. No pel centre, ja que m’han acollit molt bé des del primer moment ni per les intervencions que es fan, amb les que gaudeixo i aprenc molt.

El problema m’està venint en coordinar les necessitats que detectem amb el centre amb la demanda de la UOC. En un principi vaig haver d’adaptar els temps del centre a les demandes dels reptes de la Universitat. No vaig entendre molt bé per què hauré de presentar les conclusions del meu pas pel PDC Sagrada Família, vint dies abans de finalitzar la meva intervenció. Ens hem adaptat, però crec que això s’hauria de revisar.

Després vaig fer un disseny d’intervenció que la meva tutora de la UOC ha hagut de suspendre perquè no s’adequava a una intervenció directa. Ella m’ho ha explicat molt bé i espero haver-ne fet una de nova que compleixi els requisits. M’hauria agradat, però, que es facilités un espai de trobada dins del màster per tenir un acompanyament real en aquesta matèria. A les pràctiques no presentem casos hipotètics, com en altres assignatures, ens hem d’ajustar a uns acords amb el centre, unes hores concretes en què podem intervenir i un marge de maniobra sovint molt ajustat.

Per tant, qualsevol modificació implica feina i bona voluntat per a moltes persones.

Finalment, pel que fa a la meva intervenció, continuaré analitzant el benestar emocional de les participants del PDC especialment les persones migrades, ja que les travessa el dol migratori amb tot el que suposa d’ansietat, tristesa, adaptació a una nova cultura, situació de vulnerabilitat pel que fa a l’àmbit laboral, d’habitatge, de regularització de la seva documentació i la falta de vincles i xarxa de suport, tots ells detectats com a determinants de salut.

Per si no coneixeu aquest terme, el deixo aquí explicat breument, perquè crec que és molt interessant: (Generalitat de Catalunya. s.d.)

Els determinants de la salut són tots els factors que influeixen en l’estat de salut d’una persona, més enllà de l’atenció mèdica. Inclouen:

• Factors individuals: edat, sexe, genètica
• Estils de vida: alimentació, activitat física, consum de substàncies
• Xarxes socials: suport familiar i comunitari
• Condicions de vida i treball: educació, feina, habitatge
• Context socioeconòmic i cultural: desigualtats socials, entorn i polítiques

En aquest cas, faré una intervenció directa de la següent manera:

-Col·laborant en la facilitació d’algunes dinàmiques puntuals.

-Dinamitzant començaments i tancaments de les sessions anomenades “cuidado comunitario” destinades a dones migrades i dissidències, per treballar la detecció i expressió emocional.

-Cocreant amb algunes participants una exposició al Casal Espai 210 en què visibilitzarem el procés de dol migratori des de l’arribada al país fins a la creació de noves arrels, relacionant-ne l’anàlisi del benestar emocional  i la intervenció dels projectes comunitaris com a facilitadors, en part, d’aquesta evolució.

Crec que ara sí que ho he trobat.

Us deixo la infografia en una entrada nova. (L’altra no la vaig presentar perquè ja sabia que no valdria…)

Bibliografia:

Generalitat de Catalunya. (s.d.). Determinants de salut. Agència de Salut Pública de Catalunya.

Com a psicopedagoga en pràctiques ja m’he pogut trobar amb algunes realitats que possiblement sorgiran treballant amb persones en projectes encorsetats pels temps i els recursos.

M’explico: Com a autoreflexió, crec que hem començat la casa per la teulada. El PDC tenia una necessitat molt concreta i així me la va fer saber des d’un inici. Necessitaven eines d’avaluació, especialment qualitatives, per estudiar l’impacte de les activitats en el benestar emocional de les persones participants.

Així que tot el que hem anat parlant i dissenyant ha anat en funció d’aquest objectiu. Teníem pensat dissenyar l’eina i poder testejar-la a l’últim tram del període de les activitats per treure’n conclusions i informació valuosa per a la seva justificació.

La primera dificultat ha vingut quan hem vist que els temps del PDC no s’ajustaven als de la UOC. I em vaig preguntar, com fer una avaluació qualitativa de les dinàmiques que s’estan portant a terme, si hauré de presentar les conclusions de les pràctiques, quinze dies abans que acabi la intervenció?

Per altra banda, la tutora de la UOC m’ha fet la reflexió: Com presentes les teves pràctiques explicant ja les tasques que faràs? Així que, clarament he caigut a la trampa de la pressa i la necessitat de resoldre, abans de viure realment el que estava passant.

Així doncs, després d’uns dies de desubicació, i, perquè no dir-ho, una mica d’angoixa, he hagut de recular, parlar amb la meva tutora del centre, (que en tot moment està oberta a la reflexió conjunta) i exposar-li totes aquestes reflexions i una proposta.

I aquí és on modifico la meva intervenció. Des del meu rol com a psicopedagoga en pràctiques, he decidit, junt amb la meva tutora, centrar el projecte en el disseny d’un model d’avaluació participativa del benestar emocional. Es tracta de crear un instrument que neixi de les veus de les persones participants, que incorpori indicadors significatius, relacionats amb els determinants de la salut i que els professionals del centre puguin fer servir de manera autònoma en el futur.

Per construir-la, estaré fent tres coses en paral·lel: observar directament les activitats (amb diari de camp), col·laborar en el disseny d’algunes activitats i dinamitzar-les, i ara començaré entrevistes semiestructurades a participants i professionals.

Com he posat al títol: Aquesta ha estat una bona topada amb la realitat!

Ja he començat les pràctiques.

He fet una reunió amb la meva tutora per acabar d’ajustar horaris, tasques i calendari, aprofitant que tenia tots els terminis dels reptes de l’assignatura i podia coordinar-ho sobre paper amb els tempos del PDC.

En un primer moment ja hem tingut una sensació una mica amarga. El calendari primer que s’havia dissenyat, sabent que acabava les pràctiques el 19 de juny, em permetia fer una dinamització en aquesta data que coincidia amb el final d’alguns dels tallers. El problema ha vingut quan hem vist que el dia 3 de juny ja hauria d’haver entregat l’informe final. La meva dinàmica es farà igual, però les conclusions les hauré entregat molt abans, cosa que em genera dubtes sobre el perquè s’ha d’entregar abans de finalitzar la meva estada a les pràctiques. (Escriuré a la tutora de la UOC per veure com es pot ajustar).

Tot i això, la reunió ha estat molt profitosa i hem decidit que una de les meves tasques principals, que era avaluar l’impacte en el benestar emocional de les persones que venen a les activitats, serà sobretot qualitatiu, ja que des del PDC ja tenen prou eines quantitatives. (Sincerament, m’ha fet respirar, perquè la part quantitativa m’ha costat molt en aquest màster…).

Ara estaré en fase d’observació activa i participativa fins que entregui el repte 2, ja que demana moltes hores d’investigació, recull d’informació, disseny i execució d’entrevistes a part de fer una presentació amb canva i necessitaré aquests dies per aterrar tot el que s’està fent, estudiar el context i detectar necessitats, entre d’altres.

A part de tot això, el més important és que he començat a trepitjar el terreny i mai millor dit, ja que he estat a l’hort comunitari, ajudant a fer planter, conversant amb les persones que hi participen i que m’han ensenyat tot el que hi ha plantat, el compost que estan fent, les decisions que han pres a l’hora d’encarar la primavera i jo, que no puc ser més urbanita, he gaudit embruntant-me les mans, regant i contemplant com la Natura sempre s’obre pas fins i tot al costat de la Diagonal.

Ah! I m’han regalat un enciam!