Descripció de l’activitat

En aquesta última sessió he volgut dedicar un espai per fer una reflexió final sobre tot el procés de la intervenció. Per una banda, he intentat recollir com s’han sentit els usuaris durant aquestes setmanes i, per altra, també he aprofitat per fer la meua pròpia valoració sobre el projecte.

Amb Alejandro, Leo, Malena i Rubén hem parlat sobre les activitats que més els han agradat, si s’han sentit còmodes participant i si els ha agradat poder decidir més coses durant les sessions. Alguns han respost de manera més directa i altres d’una forma més simple, però tots han participat d’alguna manera. Alejandro ha dit que li agradaven més les activitats en grup perquè “entre tots és més divertit”. Leo ha comentat que li agradava poder dir què volia fer. Malena ha dit que el que més li havia agradat era jugar i parlar entre tots, i Rubén ha comentat que preferia quan feien activitats cooperatives.

Objectiu

Realitzar una valoració final del procés, identificant punts forts, dificultats i possibles aspectes de millora tant de la intervenció com del meu paper durant el projecte.

Avaluació

En general, valore positivament el desenvolupament del projecte. Pense que les activitats han sigut adequades per al grup i que han ajudat a generar més espais de participació i expressió.

Com a punts forts, destacaria sobretot la bona resposta dels usuaris i el fet que, poc a poc, han anat mostrant més iniciativa i més seguretat a l’hora de participar. Pel que fa als punts dèbils, crec que en alguns moments encara m’ha costat deixar-los més espai sense intervenir. També pense que algunes activitats necessitaven més temps perquè pogueren desenvolupar-se amb més calma.

Per a aquesta valoració final he utilitzat la meua autoavaluació qualitativa i el diari de camp, revisant les observacions recollides durant totes les sessions.

Evidències

Durant aquesta sessió final, els usuaris han sigut capaços d’expressar opinions sobre les activitats realitzades i sobre com s’han sentit participant. A més, revisant les anotacions del diari de camp, s’han pogut observar canvis progressius en la participació, l’expressió d’opinions i la capacitat d’arribar a acords.

Reflexió personal

Sincerament, crec que aquest projecte m’ha ensenyat molt més del que esperava quan el vaig començar. Al principi tenia molts dubtes sobre si les activitats tindrien sentit o si realment podria observar algun canvi, però ara m’adone que sí que han passat coses importants, encara que siguen xicotetes. També m’ha ajudat molt a reflexionar sobre la meua manera d’intervenir. He aprés que moltes vegades ajudar no significa dirigir constantment, sinó saber esperar, escoltar i donar espai perquè siguen ells els que participen. Una altra cosa que m’emporte és entendre que la presa de decisions no és només “triar una cosa o una altra”. Darrere hi ha autoestima, confiança, sentir que la teua opinió importa i que tens dret a expressar-la.

La veritat és que acabe aquest procés amb molt bones sensacions i amb la sensació d’haver aprés molt tant a nivell professional com personal.

Bon dia!

Ara sí que sí que arribem a la meta! Qui ho havia de dir fa uns mesos que arribaria aquest moment i que em trobaria fent les conclusions i reflexions sobre aquest camí tan intens. 

La veritat que quan vaig començar no sabia ni per on fer-ho. Tot eren dubtes relacionats amb què havia de fer, com, pensar si encaixaria al projecte, si els infants amb els quals estaria m’acceptarien, si faria bé la tasca. En fi un munt d’inquietuds i angoixes que amb el temps s’han transformat en aprenentatges, experiències i coneixements que m’emporto i integro que em serviran per afrontar els següents reptes personals i professionals.

Estar a l’Aprenem Compartint ha estat una experiència molt gratificant i enriquidora que m’ha permès conèixer de prop un context socioeducatiu particular i únic que fa una gran tasca, no només educativa sinó també social, emocional i motivacional amb infants i joves del territori, ajudant-los a desenvolupar habilitats i competències del dia a dia i a integrar-se en la comunitat. Estar present en la quotidianitat del projecte m’ha ofert la possibilitat de veure com funciona, com treballen i com es relacionen, per poder fer una intervenció adequada a les seves necessitats i característiques.

La meva proposta, enfocada a afavorir la competència lingüística en llengua catalana d’un grup d’alumnes de 4t de primària, ha estat tot un repte per mi i per a ells i elles. El fet d’haver dissenyat una proposta sencera, des del coneixement i anàlisi de l’entorn, passant per la detecció de necessitats, la selecció de la millor metodologia ajustant-la als destinataris, l’elaboració de les activitats, la seva avaluació, la valoració del procés, m’ha permès veure i viure l’exigència, la dedicació i la voluntat que cal per part dels professionals per buscar la millora manera d’ensenyar, de compartir i transmetre coneixements. M’ha ajudat a observar l’entorn i fixar-me en els detalls, analitzar la meva feina i fer autoavaluació continua per adaptar-la i millorar-la durant el procés de treball als destinataris i les necessitats existents, a comprendre la importància del treball en equip i la participació dels diferents agents que estan implicats en l’aprenentatge.  

Afegir que, si prèviament no hagués cursat les assignatures del màster que han precedit al Pràcticum no hagués estat capaç de dur a terme el treball. El fet d’haver estudiat en les diferents assignatures les fases, les estratègies i els recursos de la intervenció educativa m’ha permès tenir clars els passos a seguir, la bibliografia i reptes entregats a consultar per cercar informació i saber com utilitzar aquesta informació per elaborar el meu treball. En definitiva, la base teòrica ha estat imprescindible per afrontar la part pràctica i la pràctica ha estat fonamental per aplicar tot el que he après. 

En conclusió, el Pràcticum ha estat l’oportunitat perfecta per conèixer l’àmbit no formal, per apropar-me i participar en un context socioeducatiu específic i per implicar-me en una intervenció psicopedagògica real. Tot plegat, em permet tancar el cicle acadèmic tenint una mirada més inclusiva, més reflexiva i més compromesa amb les persones i els processos educatius que em permeten continuar construint la meva identitat com a professional.  

Ha estat un plaer compartir amb totes i tots vosaltres aquesta experiència!

Últim dia de pràctiques.

Aquest acte no tan sols comporta tancar un cicle sinó també de posar-hi reflexió a tot l’aprés i viscut en aquesta experiència. El context en el qual s’ha donat, l’Acampada Jove de Fundesplai i posterior continuïtat denota d’un espai que no és neutral. Es un espai que aposta per una justícia social, un posicionament polític i empoderador.

El projecte dissenyat i implementat ha transitat moltes emocions i molt desconcert. M’ha permès transitar des del coneixement teòric a la intervenció pràctica i situada. Les cinc accions dutes a terme, no han estat simplement activitats sinó que han estat un laboratori per a la meva experimentació.

Es cert que no vaig explicar amb detall en les entrades del blog una per una, per que val a dir, que no hi vaig caure fins unes setmanes abans de totes les entregues. Un dels aprenentatges més rellevants ha estat precisament allò que no estava previst: un paper on els mediadors joves no es troben els resultats que s’esperaven i una la bústia anònima plena de comentaris que va obrir una capsa de pandora. Hi ha “desajustos” que a vegades, ajuden a avançar a la naturalesa de la pràctica, dinàmica i contingent. Aquesta, em demostra un cop més que requereix escolta, capacitat de reformular.

La connexió amb els continguts del màster en alguns moments s’ha difuminat. Tot i que el marc de la interseccionalitat, la perspectiva de l’assessorament compartit (comparteixen autors com Monereo i Sole, 1999), han pres significat. Part del resultat també ha sigut el retorn i el dossier destinat aquest procés de co-disseny envers la temàtica.

Si hagués de resumir en una sola idea, crec que m’enduc el fet que la teoria no és un luxe acadèmic, sinó una eina que impedeix que la pràctica es converteixi en una simple rutina.

Descripció de l’activitat

Hui he dedicat la sessió sobretot a fer una valoració general de tot el procés de la intervenció amb Alejandro, Leo, Malena i Rubén. La idea no era fer una activitat nova, sinó observar com es desenvolupaven ara en situacions que al principi els costaven més i, veure si realment s’havien produït alguns canvis en la manera de participar, expressar opinions o prendre decisions.

Per aquest motiu, he recuperat algunes dinàmiques que ja havíem treballat durant aquestes setmanes. Primer, he fet una xicoteta conversa en grup sobre coses del dia a dia, preguntant què preferien fer en diferents situacions i deixant espai perquè cadascú donara la seua opinió. Després, els he proposat decidir entre tots una activitat per a fer junts. Alejandro i Leo preferien fer un puzzle, mentre que Malena i Rubén volien jugar al Memory. Aquesta vegada m’he mantingut molt més en segon pla per veure com gestionaven la situació entre ells. M’ha sorprés positivament veure que parlaven amb més tranquil·litat i que intentaven arribar a un acord sense esperar constantment que jo decidira. Finalment, han acordat començar amb el Memory i després fer el puzzle tots junts.

Objectiu

Valorar els possibles canvis produïts durant la intervenció en relació amb la participació, l’expressió d’opinions i la presa de decisions de les persones usuàries.

Avaluació

Sincerament, crec que aquesta sessió m’ha ajudat molt a veure l’evolució real del grup. Potser els canvis no són enormes ni radicals, però sí que es noten coses diferents respecte al principi. He observat més seguretat a l’hora de parlar i més iniciativa per expressar el que volen. També he notat que toleren millor les opinions diferents i que els costa menys arribar a acords.

Per a registrar aquestes observacions, he utilitzat sobretot el diari de camp i l’observació directa, i he estat anotant la seua participació, la manera en què prenien decisions o la seua actitud davant les activitats.

Evidències

Durant la sessió, els quatre usuaris han participat activament en les converses i en les decisions grupals. A més, he observat una major autonomia en moments en què abans necessitaven més intervenció per part meua. També he pogut veure més capacitat d’escolta i més tranquil·litat a l’hora d’acceptar decisions diferents de les pròpies.

Reflexió personal

La veritat és que hui he acabat bastant contenta perquè, encara que moltes vegades els avanços semblen molt menuts, quan mires arrere sí que t’adones que han canviat coses.

Recorde els primers dies, quan alguns quasi no expressaven opinions o esperaven que jo decidira constantment. Ara encara necessiten ajuda, evidentment, però sí que hi ha més iniciativa i més confiança. També jo mateixa he canviat bastant durant aquest procés. Al principi em costava molt no intervenir o no intentar solucionar-ho tot ràpidament. Ara intente confiar més en ells i donar-los més temps, i crec que això també ha ajudat molt.

En general, aquesta sessió m’ha servit per veure que, encara que siguen xicotets passos, sí que s’han produït avanços reals.

Descripció de l’activitat

Hui la sessió ha consistit en reforçar moltes de les activitats que hem anat treballant durant aquestes últimes setmanes. He volgut  veure com reaccionaven ara, després de tota la intervenció, i si realment es notaven alguns canvis en la manera de participar, decidir o relacionar-se entre ells.

En aquesta sessió, han participat  els ususris/as Leo, Arturo, Rubén i Leti. Per començar, hem fet una part més tranquil·la, parlant sobre situacions quotidianes perquè pogueren expressar preferències i opinions. Els he preguntat coses senzilles, com què preferirien fer un diumenge, què els agrada més per a berenar o quin tipus de plans els agraden més. La veritat és que m’ha sorprés perquè, comparat amb els primers dies, hui tots responien amb menys vergonya. Per últim, hem reflexionar sobre la pressa de les seues decissions.

Després, cadascun ha triat una activitat diferent. Leo volia fer un puzzle, Rubén preferia el Memory, Leti tenia ganes de dibuixar i Arturo volia cosir. A partir d’ahí, els he plantejat que havien d’intentar organitzar-se entre ells per decidir per on començar i com podien repartir el temps. Al principi cadascú estava molt centrat en la seua elecció, però a poc a poc han anat parlant entre ells i, quasi sense adonar-se, han acabat arribant a acords amb bastant facilitat. Finalment, han decidit començar tots junts amb el Memory, després continuar amb el puzzle.

També hem aprofitat el moment per reprendre la part més tipus assemblea que havíem treballat altres dies. Els he preguntat quina eixida els agradaria fer si pogueren organitzar una activitat especial. Leo i Leti han dit anar al cine, Rubén preferia anar a esmorzar fora i Arturo ha proposat anar al parc. M’ha agradat molt veure com escoltaven les opinions dels altres sense enfadar-se perquè no coincidiren.

Objectiu

Continuar reforçant la presa de decisions individuals i grupals, afavorint que les persones usuàries expressen les seues preferències, participen més activament i guanyen seguretat a l’hora de decidir.

Avaluació

Sincerament, crec que hui ha sigut una de les sessions on més he notat l’evolució del grup, ja que moltes coses que al principi costaven molt ara ixen d’una manera molt més natural. Per exemple, abans els costava molt més expressar què volien o acceptar les opinions dels altres. Hui, encara que cadascú tenia la seua idea, han aconseguit parlar-ho amb tranquil·litat i arribar a acords sense pràcticament ajuda meua. També he vist més iniciativa per part seua. Ja no esperen tant que siga jo qui diga què toca fer o qui resolga les situacions. Evidentment encara necessiten suport en alguns moments, però sent que cada vegada confien més en les seues pròpies decisions.

Evidències

Durant la sessió, tots els usuaris han expressat preferències personals en diferents moments de l’activitat i han participat en decisions tant individuals com grupals. Una de les evidències més clares ha sigut veure com, a diferència de les primeres sessions, ara es mostren més disposats a escoltar-se entre ells i a acceptar opinions diferents sense generar conflictes. Hui, per exemple, han sigut capaços d’organitzar-se i arribar a acords amb bastant tranquil·litat, respectant els torns de paraula i deixant espai perquè tots pogueren participar. També s’ha observat una actitud més participativa, més iniciativa i una millor acceptació de les opinions dels companys.

Per tal de registrar i valorar aquests aspectes, he utilitzat principalment el diari de camp plantejat en el projecte, on he anat anotant observacions relacionades amb la participació, la presa de decisions, la capacitat d’arribar a acords i la manera en què reaccionaven davant les opinions dels companys. A més, també he tingut en compte l’observació directa durant tota la sessió, especialment en moments on havien de negociar o decidir conjuntament.

Reflexió personal

La veritat és que hui he acabat la sessió reflexioanant sobre tot el que hem anat fent durant aquestes setmanes. Al principi, quan vaig plantejar aquesta intervenció, pensava que seria molt difícil notar canvis reals, perquè al final parlar de presa de decisions sembla una cosa molt gran. Però ara m’estic adonant que els canvis importants, moltes vegades, estan en les coses més menudes.

Hui, per exemple, m’ha fet molta il·lusió veure com parlaven entre ells d’una manera molt més natural i amb menys vergonya que els primers dies. Abans hi havia moments en què quasi esperaven que jo marcara les negociacions o que marcara el ritme. Ara, en canvi, encara que continuen necessitant ajuda, sí que els note més segurs, més tranquils i amb més ganes de participar.

També he pensat molt en mi mateixa durant la sessió. Crec que una de les coses que més m’està costant aprendre és saber fer-me un poc cap arrere. Moltes vegades em naix intervenir ràpid, ajudar o intentar solucionar-ho tot perquè pense que així serà més fàcil per a ells i elles. Però hui he vist clarament que, quan els dones temps de veritat, poden fer molt més del que pareix. A més, veure’ls discutir tranquil·lament sobre què volen fer, veure que algú cedeix sense enfadar-se o que un altre s’atreveix a donar la seua opinió quan abans quasi no parlava, són coses que des de fora poden semblar una tonteria, però quan estàs allí ho vius d’una altra manera. Sincerament, crec que aquesta experiència m’està ensenyant molt més del que esperava. No només sobre intervenció o activitats, sinó sobre la importància d’escoltar, respectar els ritmes i confiar de veritat en les capacitats de les persones.

Hui he acabat contenta, però sobretot amb la sensació que, encara que siga a poc a poc, algún canvi si que es produix.

La interdependència és la idea que totes les persones ens necessitem les unes a les altres per poder viure. Ningú és completament independent: totes cuidem i totes necessitem cures en algun moment de la vida.

Des de la perspectiva feminista, aquest concepte ajuda a entendre que les cures sostenen la vida, però que històricament han recaigut sobretot sobre les dones i moltes vegades de manera invisible i poc reconeguda. Cuinar, escoltar, acompanyar o cuidar persones dependents són feines essencials, encara que sovint no es valorin prou (Herrero, 2015).

També hi ha una mirada ecosocial, que ens recorda que no només depenem de les altres persones, sinó també de la natura. Necessitem l’aigua, la terra, els aliments, les plantes i els ecosistemes per viure. Per això es parla també d’ecodependència: la vida humana només és possible gràcies als vincles que tenim amb el nostre entorn (Herrero, 2015).

Tal com planteja el model ecosistèmic, “l’individu influeix en la família com la família influeix en l’individu” i també “l’entorn influeix en la família com la família influeix en l’entorn” (Mujeres en el Mundo, 2013). Això significa que les cures no passen de manera aïllada, sinó dins d’una xarxa de relacions, contextos i comunitats.

Entendre la interdependència és assumir que cuidar no hauria de ser una càrrega individual, sinó una responsabilitat compartida, comunitària i col·lectiva.

Des de la psicopedagogia sociocomunitària, introduir aquesta mirada implica entendre que les dificultats o malestars de les persones no es poden explicar només des de l’àmbit individual, sinó també des de les relacions, les xarxes de suport, el context social i les condicions de vida. Incorporar la perspectiva de la interdependència i les cures vol dir generar espais on es puguin compartir experiències, posar en valor els sabers quotidians i fomentar vincles comunitaris que ajudin a sostenir la vida de manera més col·lectiva i menys aïllada.

També implica visibilitzar les desigualtats de gènere presents en les cures i promoure intervencions que afavoreixin la corresponsabilitat, el suport mutu i el benestar emocional de les persones cuidadores.

Referències bibliogràfiques:

Herrero, Y. (2015). Apuntes introductorios sobre el ecofeminismo. Recuperat de https://www.alcobendas.org/sites/default/files/2021-07/Introduccion%20Ecofeminismo.pdf

Mujeres en el Mundo. (2013). Intervención familiar bajo un modelo ecosistémico. Recuperat de https://mujeresnelmundo.blogspot.com/2013/08/intervencion-familiar-bajo-un-modelo.html

Descripció de l’activitat

Hui he dut a terme l’activitat 4 del projecte amb els quatre usuaris del taller 1: Malena, Arturo, Alejandro i Leo. La sessió ha començat amb una part més reflexiva, plantejant diferents situacions quotidianes perquè pogueren expressar què preferirien i per què. He intentat formular preguntes relacionades amb situacions properes i reals del seu dia a dia, per facilitar que pogueren imaginar-se en eixos contextos i prendre una decisió.

Algunes de les preguntes han sigut:

• “Si estigueres a casa i pogueres triar unes postres, què preferiries: maduixes o poma?”
• “Si un diumenge pogueres anar d’excursió, què t’agradaria més: platja o muntanya?”
• “Si este estiu quedares per anar a sopar, què preferiries posar-te: sandàlies o esportives?”

Tots han participat molt bé en aquesta primera part i han sigut capaços d’expressar les seues preferències sense massa dificultat. A partir d’ahí, els he preguntat què els agradaria fer hui durant l’activitat, i els quatre han coincidit que volien jugar. Els he donat tres opcions diferents: puzzles, Le Lynx i Memory. Alejandro i Leo han escollit puzzle, mentre que Malena i Arturo han preferit Le Lynx. Després d’això, els he plantejat que havien d’arribar a una decisió conjunta per poder jugar tots junts de manera cooperativa.

En aquesta ocasió, Alejandro, que altres dies havia mostrat més dificultat per cedir, ha acceptat amb més facilitat la decisió grupal, i finalment han triat jugar tots a Le Lynx. El joc ha funcionat molt bé. Es tractava d’un joc cooperatiu on havien d’anar col·locant unes fitxes amb objectes quotidians en el lloc corresponent d’un gran tauler. Durant el joc, han cooperat entre ells, s’han ajudat molt i s’ho han passat realment bé.

Com que hem acabat abans del previst, després han decidit entre tots fer també dos puzzles de 80 peces de manera cooperativa.

Objectiu

Afavorir la presa de decisions en situacions quotidianes i grupals, reforçant la capacitat d’expressar preferències, arribar a acords i participar activament dins del grup.

Avaluació

La sessió ha anat molt millor del que esperava. Des del principi, tots han participat molt activament i han mostrat interés tant en les preguntes inicials com en la part dels jocs. Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció ha sigut el canvi d’Alejandro respecte a sessions anteriors. Aquesta vegada no li ha costat tant acceptar una decisió diferent de la seua, i crec que això és un avanç important dins de la dinàmica grupal. També he observat que, quan les activitats tenen sentit per a ells i elles i parteixen de coses properes al seu dia a dia, participen amb molta més facilitat i es mostren més segurs a l’hora d’opinar.

Per últim, pel que fa al treball cooperatiu, la sessió ha sigut molt positiva. Han sabut ajudar-se, respectar-se i compartir l’activitat sense conflictes.

Evidències

Durant l’activitat, els quatre usuaris han sigut capaços d’expressar preferències personals davant diferents situacions quotidianes i de participar en la presa de decisions grupals. A més, han aconseguit arribar a un acord conjunt respecte al joc que volien realitzar i han participat de manera cooperativa tant en el Le Lynx com en els puzzles posteriors.

També s’ha pogut observar una actitud positiva, implicació durant tota la sessió i una major facilitat per acceptar les decisions del grup.

Reflexió personal

La veritat és que aquesta sessió m’ha agradat molt perquè he tingut la sensació que, a poc a poc, el grup va sentint-se més còmode amb aquest tipus de dinàmiques. M’ha agradat especialment començar amb situacions quotidianes, perquè he vist que els ajudava molt a imaginar-se realment en eixa situació i a expressar què preferien. A més, crec que això dona molt més sentit a la presa de decisions, perquè no es queda només en triar un joc, sinó en pensar sobre coses que formen part de la vida diària. També m’ha fet reflexionar veure com canvien les actituds segons el context i la confiança que van agafant. El cas d’Alejandro m’ha sorprés positivament, perquè altres dies li costava molt més cedir o adaptar-se a la decisió del grup, i hui ho ha gestionat molt millor.

D’altra banda, durant el joc cooperatiu he pogut observar moments molt bonics d’ajuda entre ells, especialment quan algun company no trobava una peça o dubtava. En eixos moments és quan realment veig que aquestes activitats van més enllà de la presa de decisions i treballen també la convivència, l’escolta i el respecte pels altres.

En general, he acabat la sessió amb molt bones sensacions i amb la sensació que, encara que siguen xicotets avanços, realment s’estan produint canvis en la manera en què participen i es relacionen entre ells.