Bon dia de nou,

Avui us presento i explico el meu primer dia d’intervenció! Després de la primera experiència dinamitzant la sessió i fent la prova inicial, em vaig estrenar duent a terme la primera activitat de les que he dissenyat per aquest projecte. 

Com la meva intervenció es realitzarà durant 6 sessions, us les aniré explicant al llarg dels pròxims dies i setmanes perquè conegueu tota la meva experiència! 

El passat dijous 30 d’abril, va ser el dia en què vaig explicar al grup quina seria la primera activitat que farien amb mi i com anirien i que faríem en els pròxims dies. A continuació, us dono tots els detalls:

Acció 1 – Una mà de contes

Activitat 1.1. : Tiziri, la nena que va perdre el sol

Objectius: 

• Comprendre de forma oral el conte que es narra 
• Extreure les idees principals i respondre a les preguntes que es formulen. 
• Treballar en grups la comprensió oral.

Descripció de l’activitat: l’activitat es basa en l’escolta i la visualització del conte “Tiziri, la nena que va perdre el sol” del programa “Una mà de contes” del K3 (ara SX3). Un cop finalitzada la visualització, es comenta el conte en veu alta amb la resta de la classe per veure que s’ha entès.

Per la següent part de l’activitat, el grup es divideix en petits grups de treball. Cada grup escull un/a portaveu que serà qui, després de posar les idees en comú amb la resta de companys/es, escriurà la resposta en un post-it i l’enganxarà a la pissarra. Quan els grups tinguin la resposta enganxada a la pissarra, es comentarà en veu alta perquè tot l’alumnat pugui conèixer les idees de la resta de grups. 

Avaluació de la sessió: l’activitat no va tenir gaire èxit. Al principi van estar molt atents i atentes al conte, de fet tots/es van presentar-li atenció, però quan va acabar, tots i totes van comentar que els havia semblat avorrit. A partir d’aquí no va haver-hi gaire motivació per la resta de l’activitat. La participació no era fluida i va ser difícil acabar la sessió perquè no estaven motivats ni amb ganes.

Compromisos: tenint en compte com havia anat la sessió, vaig considerar comentar amb el tutor de pràctiques les següents activitats proposades per tal d’enfocar-les d’una altra manera i fer-les més dinàmiques i intentar que tinguessin més motivació per fer-les i participar.

Observacions personals i reflexions: vaig sentir-me una mica malament per com havia anat la sessió, ja que l’havia preparat amb il·lusió i intentant que fos adequada, que fos un conte que els pogués agradar, etc i la realitat va ser totalment diferent al que m’havia imaginat, tot i que de veritat que no anava amb moltes expectatives, però com em va passar el dia de la prova inicial, no sabia com m’ho havia imaginat però així no. 

La idea d’escollir aquest conte era clara: era diferent, amb més simbologia, no el coneixerien i tots i totes partien de la mateixa base i es podria treballar millor. La meva idea potser era bona teòricament, però a la pràctica no. Per tant, vaig tenir clar que havia de donar-li una volta a les activitats i la metodologia perquè, tot i que la temàtica a vegades no els agradés com pot ser normal, potser la manera de planificar-les es podia canviar perquè fossin més dinàmiques i flexibles.

L’educadora i la voluntària que han estat amb mi a la sessió m’han dit que l’activitat si estava bé i era adequada per a ells i elles, però que a vegades les coses noves, el dia, doncs afecten a la dinàmica de grup i és més difícil. També és veritat que en general, quan han de parlar o escriure en català, que és la base de les meves activitats, no tenen gaire predisposició perquè és un tema que no els agrada i els hi costa.

Veurem què tal em van les pròximes sessions!

P.D: us deixo l’enllaç del conte “Tiziri, la nena que va perdre el sol” per si teniu curiositat per veure’l!

Bon dia!

Vaig amb una mica de retard perquè fa dies que vaig començar la meva intervenció, però com sabeu hi ha hagut alguns entrebancs pel camí i no ho he pogut fer abans.

Avui explicaré com va ser el primer dia en què vaig dinamitzar el grup de 4t de primària amb el que faig les pràctiques, com va anar la sessió i com van reaccionar.

Per posar en context a tothom, vull comentar que tot i que el primer dia que vaig fer de dinamitzadora en la sessió va ser el 28/04, feia dues setmanes que participava en les sessions amb el grup. Les dues primeres setmanes van ser de coneixement i adaptació, tant per a ells i elles, com per l’educadora i els voluntaris, com per a mi. El primer dia em vaig presentar, vaig explicar qui era, què feia allà, quant de temps estaria i el que faria durant la meva estada al projecte Aprenem Compartint perquè entenguessin la situació.

El dimarts 28/04 va ser el primer dia en què vaig ser jo la persona responsable de dirigir la sessió, tot i que l’educadora i el voluntari o voluntària també hi són a cada sessió amb mi. Aquell dia l’objectiu era passar una petita prova de comprensió lectora i expressió escrita per saber quin era el punt de partida de l’alumnat. Vaig dissenyar una prova petita, però crec que suficient concreta, per a avaluar aquells aspectes que vaig considerar importants i adients per a l’edat i el nivell que tenen (comprensió literal, comprensió inferencial i expressió escrita). 

Vaig intentar que la fitxa fos el més visual possible, que les preguntes fossin curtes i concretes, algunes d’elles de selecció per facilitar la realització del test, però així i tot, la primera reacció no va ser del tot positiva. Hi va haver alumnes que al principi no volien fer la tasca, d’altres que la van fer massa ràpid i d’altres que van necessitar més temps. Tot i els petits entrebancs, finalment tots i totes em van entregar la prova feta i la resta de la sessió van tenir temps lliure per fer altres activitats. 

La meva sensació personal és que m’havia esforçat molt per intentar que la prova fos el més assequible, senzilla i curta possible per adaptar-me a les seves necessitats, els seus tempos i característiques i aquell dia no havia agradat i havia estat difícil que fos una sessió distesa i tranquil·la. Tenia clar que la pràctica seria molt més complicada que la teoria, però no sé com m’ho havia imaginat, però no era així. 

Just després d’aquella sessió tenia reunió amb el meu tutor de pràctiques, per tant, vaig aprofitar per comentar-li com havia anat i perquè m’orientes amb relació a les activitats que havia dissenyat per a la meva intervenció. Veient com havia anat aquesta vegada, creia convenient donar-li una volta a les activitats proposades perquè fossin més dinàmiques per aconseguir major participació i motivació.

Així ho vaig fer i agafant tots els comentaris, indicacions i guies del tutor, vaig redefinir les activitats que estic realitzant a les sessions. Només calia enfocar-les d’una altra manera, donant protagonisme a què jo vull treballar, però utilitzant més estratègies de participació i treball en grup, més dinamisme en les pròpies activitats i sobretot, tenir en compte que no tot els agradarà i no passa res. 

En les pròximes entrades us explico que tal van!

Descripció de l’activitat

Hui he posat en pràctica les activitats 2 i 3 del projecte amb els quatre usuaris del taller 1. Primer hem treballat l’activitat “Decidim junts”. Per a això, he preparat un espai en el qual pogueren reunir-se i parlar entre ells. Primerament, cada usuari ha triat les seues preferències del què volia fer: Rubén ha escollit jocs, concretament un puzzle, Leo també jocs, en el seu cas el jenga. Per altra banda, Arturo coser i Leti un altre puzzle.

A partir d’aquest moment, els he plantejat que havien d’arribar a una decisió conjunta per poder fer una activitat tots junts. Han començat a parlar entre ells, expressant el que preferien. Ha sigut interessant veure com Leo ha cedit des del principi, mentre que Arturo estava més tancat en la seua opció i li costava més canviar. Finalment, entre tots han aconseguit convèncer-lo i han decidit fer un puzzle en grup. Han acabat fent un puzzle de la selva en 3D. Després d’això, hem aprofitat el mateix espai per parlar un poc sobre com s’havien sentit a l’hora de decidir i posar-se d’acord. En general, no ha costat massa arribar a una decisió i no hi ha hagut conflictes. A més, han respectat el torn de paraula en tot moment.

A continuació, hem realitzat l’activitat 3, centrada en la planificació d’una eixida. Hem fet una xicoteta assemblea aprofitant l`espai de l`actitivitat 2, on cada un ha pogut dir què li agradaria fer. Tres d’ells han dit anar al cine, mentre que Leo ha proposat anar a la fira del llibre. Això ha generat també un xicotet espai de debat sobre les preferències de cadascú.

Objectiu

Fomentar la presa de decisions en grup, afavorint la participació, l’expressió d’opinions i la capacitat d’arribar a acords, així com reforçar la percepció de poder decidir i formar part activa del grup.

Avaluació

En general, les dues activitats han funcionat molt bé. He pogut observar que tots els usuaris han participat i han sigut capaços d’expressar les seues preferències. En el cas de la presa de decisions en grup, encara que al principi hi havia diferències, han aconseguit arribar a un acord sense conflictes, cosa que considere molt positiva.

També ha sigut interessant veure els diferents rols: alguns han cedit amb facilitat i altres han necessitat més temps per acceptar la decisió del grup. Açò m’ha fet veure que aquest tipus d’activitats també permeten treballar aspectes com la flexibilitat i el respecte pels altres.

Com a punt a millorar, crec que en alguns moments podria haver deixat encara més espai perquè ells gestionaren la situació sense tanta intervenció per part meua.

Evidències

Durant l’activitat s’ha observat que els quatre usuaris han expressat les seues preferències inicials i han participat en el procés de decisió. Finalment, han arribat a un acord conjunt (realització d’un puzzle), fet que mostra capacitat per negociar i adaptar-se, malgrat algun usuari ha costat més l`adaptació.

A més, en l’activitat de l’assemblea, tots han pogut expressar la seua opinió respecte a una eixida, mostrant participació activa i interès.

Reflexió personal

La veritat és que aquesta sessió m’ha agradat molt perquè he vist una evolució respecte a activitats més individuals. En aquest cas, el fet d’haver de decidir en grup canvia molt la dinàmica, i m’ha semblat molt interessant observar com interactuen entre ells.

M’ha cridat especialment l’atenció el cas d’Arturo, perquè al principi no volia cedir, però al final ha acabat acceptant la decisió del grup. Crec que aquest tipus de situacions són molt importants, perquè no només treballen la presa de decisions, sinó també el fet d’escoltar i adaptar-se als altres.

També m’he adonat que, quan els dones espai i temps, són capaços d’arribar a acords sense necessitat de conflictes, cosa que al principi no tenia tan clara.

En general, crec que ha sigut una sessió molt positiva i que aquestes activitats tenen molt de potencial. A poc a poc vaig veient més clar que el projecte no tracta només de decidir, sinó de tot el que implica fer-ho amb altres persones.

Bona tarda,

Sembla que ara sí que he pogut enfocar amb cara i ulls la meva intervenció i donar-li forma perquè tingui sentit i coherència. No ha estat un camí fàcil com us vaig dir fa uns dies…però crec que ho he aconseguit!

Tots els projectes que fem, siguin personals, professionals o acadèmics, són camins plens de pedres, pujades, baixades, precipicis i un sense fi d’elements que ens fan parar, pensar, reflexionar, reaccionar, redefinir i refer mil i una vegades el que fem, per on anem, com ho volem fer i cap a on volem anar. Per això, tot i que aquesta sensació de no estar fent bé les coses no és agradable, m’ha donat l’oportunitat de mirar el que estava fent amb perspectiva i poder-ho veure més clar per continuar.  Per això, i després d’aquests pensaments més filosòfics, us presento en una infografia el disseny de la meva intervenció.

Us deixo també l’enllaç.

Espero que us sembli interessant!

En res, us explico com està anant la intervenció :)

Sara Milla

Avui celebrem la sessió de tancament i anàlisi de resultats amb la comissió del MoviJove, un moment clau per fer balanç de tot el que hem viscut a l’Acampada Jove. En una intervenció d’aquestes dimensions, com sabem si realment hem generat un canvi en la mirada dels joves i monitors? L’avaluació no és per a mi un tràmit final, sinó una part essencial del procés participatiu. En aquesta trobada, analitzarem amb un grup focal diversos aspectes de l’Acampada. A través del “termòmetre emocional” i els registres de tendències per objectivar l’impacte de les nostres accions sobre el clima de convivència.

Davant les conductes detectades inicialment, quin ha estat l’èxit real de la mirada interseccional amb els joves?  La mirada de la comissió del Movijove es força positiva i fins i tot proposa seguir desenvolupant temàtiques detectades en necessitats dels grups com d’altres aspectes com la salut mental amb els joves, entre d’altres . Aquesta reflexió compartida ens ha permés transformar les experiències viscudes a Can Messeguer en coneixement col·lectiu, assegurant que la intervenció no mori amb l’acampada, sinó que deixi un pòsit de millora en els 15 esplais participants.

Finalment, em plantejo: com influeix aquesta darrera sessió de retorn en la meva pròpia identitat com a psicopedagoga? L’avaluació amb l’equip multidisciplinar és on es produeix la transferència final d’aprenentatges. Escoltar com els facilitadors de la comissió han integrat la mirada interseccional en la seva pràctica diària és la millor evidència de l’èxit del projecte. Aquesta sessió del 14 de maig serà, per tant, l’espai per reconèixer els encerts, aprendre dels errors i consolidar un model d’avaluació que posi el protagonisme juvenil i la inclusió en el centre de la comunitat educativa.

L’experiència pràctica duta a terme a l’Acampada Jove, que ha implicat 280 joves i 15 esplais, ha esdevingut un pont perfecte entre els fonaments teòrics i la realitat sobre el terreny. En cloure aquest diari, emergeix una certesa clara: la intervenció psicopedagògica en l’àmbit del lleure va molt més enllà del suport afectiu; constitueix un motor de transformació política i social capaç de combatre les desigualtats des d’una perspectiva interseccional.

Durant aquest recorregut, he consolidat competències essencials del pràcticum, tals com la diagnosi a partir de documents, l’assessorament a equips pedagògics i l’adaptació de continguts mitjançant la lectura fàcil per assegurar l’accessibilitat cognitiva. A través de l’autoavaluació crítica, he comprès que la meva funció com a professional extern no és la d’imposar directrius, sinó la de dotar les monitores i monitors de recursos per afrontar situacions de sexisme o xenofòbia des d’una vessant restaurativa, lluny del punitivisme.

La vinculació amb els continguts del Màster ha estat permanent. S’ha fet palesa la utilitat dels Models d’Orientació i Intervenció en la coordinació entre l’equip tècnic i el monitoratge, de la mateixa manera que l’avaluació psicopedagògica ha actuat com un autèntic indicador de la salut emocional de la comunitat. En essència, aquestes pràctiques constaten que el coneixement acadèmic es transfereix de manera efectiva quan s’aplica la interseccionalitat per enfortir els vincles i la implicació del jovent, creant entorns on la pluralitat d’identitats esdevingui un valor enriquidor i mai un obstacle.

El retorn rebut per part dels equips d’educadors dels diferents esplais ha estat altament satisfactori, un reconeixement que s’ha estès també a les mateixes adolescents i joves participants Ha ha sorgit la intenció de mantenir el projecte i la prova pilot de manera autònoma, sense una coordinació tècnica. Tot i ser conscients de les limitacions que aquesta autoresponsabilitat comporta, el simple fet que s’hagin mobilitzat i organitzat per donar continuïtat a aquest espai és un indicador d’èxit incalculable. Això demostra l’empremta real de la intervenció, una fita que sovint escapa a les mètriques quantitatives.

Per acabar, dedico en la pròxima i darrera entrada a exposar de forma detallada les conclusions derivades del grup focal fet amb els monitors la setmana passada.

En un projecte de la magnitud de l’Acampada Jove, la meva figura com a agent extern s’integra en un engranatge complex format per la tutora de pràctiques, el departament tècnic de Fundesplai i la comissió de monitors del MoviJove. El que jo aporto a aquest equip multidisciplinar és, principalment, una mirada analítica i psicopedagògica que ajuda a interpretar les dinàmiques de poder i exclusió des de la interseccionalitat. He liderat el disseny d’eines d’avaluació participativa i la creació de protocols sensorials, oferint recursos tècnics que sovint l’equip del dia a dia no té temps de conceptualitzar. Però aquesta aportació seria estèril sense el que jo necessito de l’equip: la seva validació de la realitat i el seu coneixement profund del vincle amb els 280 joves. Ells són els qui em donen el pols real de la situació in situ a Can Messeguer.

El feedback que he rebut durant les sessions d’assessorament i les reunions mensuals ha estat el motor del perfeccionament de la meva intervenció. Un exemple de canvi concret arran d’aquest retorn ha estat l’ajust dels materials pedagògics: inicialment massa teòrics, els vaig transformar en guies del dossier de lectura fàcil i checklists molt més visuals i pràctics després que els monitors m’advertissin de la necessitat de simplificar el llenguatge per a l’entorn de l’acampada. Integrar aquestes crítiques constructives m’ha permès passar d’un disseny ideal a una eina realment útil, consolidant un enfocament col·laboratiu on la meva expertesa tècnica i la seva experiència de camp es fusionen per transformar les conductes d’odi en oportunitats de creixement.

Vídeo enregistrat amb l’autorització de drets d’imatge de tots els participants

Quins límits i potencialitats personals poso en joc amb les pràctiques? Quines habilitats personals descobreixo o consolido? Quins biaixos o emocions han influït en la meva mirada i com m’autoregulo? Com connecto l’aprenentatge del Màster amb les pràctiques?

Intervenir en un espai com l’Acampada Jove, en primer lloc m’ha dut en un inici a replantejar la meva intervenció, en saber observar i “llegir bé” les necessitats de les propies joves i monitors dels esplais així com poder intervenir psicopedagogicament incidint en un espai com el lleure socioeducatiu. També Intervenir en un espai tan massiu amb  la sabiduria de que hi participarien 280 persones entre monitors i joves de 15 esplais diferents, m’ha obligat a mirar cap a dins per identificar els meus propis recursos. Com a alumna en pràctiques de psicopedagogia, el meu límit principal ha estat gestionar la incertesa davant d’un grup tan nombrós, però aquesta experiència m’ha permès descobrir una potencialitat clau: la capacitat de lideratge en el disseny i implementació d’eines d’avaluació participativa. En aquest procés, he consolidat habilitats com l’escolta activa i la capacitat de síntesi per crear materials accessibles, com les guies en lectura fàcil, que responen a les necessitats detectades al terreny.

Tanmateix, la mirada interseccional m’ha exigit una revisió constant de la meva pròpia posició. He hagut de reflexionar sobre com la meva pròpia trajectòria i emocions podien influir en la diagnosi i en la detecció d’actituds sexistes o xenofòbiques. Per autoregular-me i garantir una intervenció objectiva, la coordinació i el feedback amb la tutora de pràctiques i el departament tècnic de Fundesplai han estat fonamentals, permetent-me transitar del rol d’estudiant al de dinamitzadora amb seguretat.

Finalment, aquesta experiència ha estat l’escenari perfecte per a una transferència real dels coneixements del Màster. La teoria sobre la interseccionalitat i l’atenció a la diversitat s’ha materialitzat en accions concretes: des de la revisió documental d’actes anteriors fins a la creació d’un dossier amb mirada interseccional destinat a l’equip d’orientació. Veure com un checklist d’accessibilitat cognitiva o un “termòmetre emocional” es converteixen en eines útils per als monitors del MoviJove m’ha confirmat que la psicopedagogia té un valor transformador quan s’aplica amb rigor i empatia en els espais d’aprenentatge del lleure.

Intervenir amb adolescents de 15 a 18 anys des d’una perspectiva interseccional no és una tasca que es pugui improvisar ni executar des de la distància d’una autoritat rígida. En un esdeveniment com l’Acampada Jove, amb 280 joves de 15 esplais diferents, és un repte de gran magnitud que és dificil abordar des de la fredor d’una figura externa desconeguda. Tot i coneixer alguns d’ells en intervencions anteriors, trobades de comissions i d’altres projectes que té la Federació, no es una tasca sencilla. Com es pot generar un impacte real en un context tan massiu i divers? Penso que la clau de tot el procés ha estat el treball previ de vinculació en tres trobades anteriors. En aquestes sessions van ajudar a generar aliances amb les diferents joves de diferents espais que al final, en alguns dels casos van construir ponts de legitimitat i confiança.

Davant d’un grup tan gran, sorgeix una pregunta inevitable: de quina manera adaptem l’acció perquè cap realitat quedi diluïda en la multitud? Treballar amb adolescents de 15 a 18 anys en aquest espai implica entendre que cada jove arriba amb una combinació única de gènere, origen i trajectòria totalment diferent. L’adaptació ha passat per crear dinàmiques accessibles i segures, vetllant per la privacitat i assegurant que els joves amb menys espai de paraula se sentin protagonistes. L’objectiu és analitzar com les “motxilles” de cadascú influeixen en qui lidera, qui calla i qui se sent segur en les activitats compartides.

Però, quin paper juguen els monitors i monitores en una intervenció d’aquestes dimensions? En un entorn de 15 esplais, la coordinació amb els referents és el motor que ho sosté tot. Com a agent extern, la meva tasca és aportar eines analítiques per detectar actituds sexistes, racistes o capacitistes, però són els monitors qui, des de la proximitat emocional, gestionen el dia a dia. En lloc de recórrer al càstig punitiu davant dels conflictes, treballem conjuntament per transformar-los en aprenentatge col·lectiu. Sabem que la llavor de la interseccionalitat ha germinat quan, en acabar l’Acampada, els 280 joves tornen als seus pobles amb una mirada més crítica i conscient de la seva pròpia posició al món.

Aquí es on desenvolupare la meva acció clau, la dinàmica de la societat inclusiva, dotada de mirada interseccional i justicia social. A més a més els joves mediadors actuen amb altres joves i ja s’ha penjat la bústia “Em sento bé”!

Vídeo enregistrat amb l’autorització de drets d’imatge de tots els participants