Aquestes setmanes, dins de les pràctiques al PDC Sagrada Família, tenia previst incorporar una petita dinàmica dins del grup de Cuidado comunitario: uns xequejos emocionals a l’inici i al final de les sessions.

La idea era molt senzilla: començar amb un “com arribo avui?” i acabar amb un “com me’n vaig?”. Un espai breu per posar paraules al que portem a sobre i veure si alguna cosa es mou durant la trobada.

Estava pensat per aplicar-ho en quatre sessions. Però la realitat del centre ha anat per un altre camí.

Durant aquests dies s’ha activat un procés de regularització extraordinària de persones migrades. És una molt bona notícia  perquè dona l’oportunitat a moltes persones de regularitzar la seva situació després de temps vivint amb incertesa. Però també és un procés complex: S’ha de presentar papers amb uns terminis i requisits, així que moltes persones que fan activitats al PDC i Espai 210 s’han trobat sense saber per on començar, amb dubtes constants i, en alguns casos, amb la dificultat afegida de l’idioma.

I aquí és on tot s’ha transformat i ens hem hagut d’adaptar a aquest fet extraordinari i importantíssim.

L’Espai 210 i el PDC han passat a ser un punt d’atenció aprovat. Això vol dir que s’ha adaptat l’agenda i els espais per a donar acollida a qui ho necessiti, en hores concretes i per ordre d’arribada.

Objectius

La proposta dels xequejos volia:

-Obrir espais d’expressió emocional

-Ajudar a prendre consciència de com arribem i com marxem

-Afavorir el vincle entre les participants

-Generar un espai una mica més segur i compartit

Encara ens queden dos dies planificats per portar-ho a terme. Espararem a veure si hi tenen cabuda.

Aquesta situació m’ha fet veure molt clarament una cosa que sobre el paper sembla evident, però que viure-ho és diferent: el benestar emocional no va separat de la resta de la vida.

Quan la teva situació administrativa és incerta, quan t’hi jugues drets bàsics, quan no saps si podràs regularitzar-te… és molt difícil posar el focus en altres coses.

Aquí els determinants socials de la salut es fan molt visibles. No són teoria: són el dia a dia.

També m’ha fet pensar en aquesta tensió constant entre el que planifiquem i el que passa realment. Des de fora, una intervenció pot semblar molt clara. Però dins del context, tot es mou, tot canvia, i cal anar-se recol·locant.

I en el fons, això també és intervenció.

Evidències

Tot i no haver pogut fer els xequejos com estaven pensats, han passat moltes coses.

He estat donant suport a les tècniques, ajudant en l’organització, parlant amb persones que esperaven per ser ateses, resolent dubtes bàsics… coses molt concretes: on han d’anar, què han de portar, a qui poden trucar.

També he pogut facilitar contactes d’associacions d’advocats especialitzats en migració que m’havia passat l’equip.

I enmig de tot això m’he trobat sostenint:

-Gent que arriba perduda i intenta entendre el procés

-Persones que s’ajuden entre elles

-Nervis, però també alleujament quan algú troba una resposta

-Converses que, sense voler, també són espais d’expressió emocional

No són els xequejos que havia imaginat, però són espais reals de suport.

Avaluació de la intervenció

Si miro la proposta tal com estava dissenyada, no s’ha pogut implementar.

Però si miro el que ha passat, veig altres coses:

-Hi ha una necessitat molt clara d’expressió i de suport emocional

-El moment no era el més adequat per introduir noves dinàmiques estructurades

-El centre ha respost al que era urgent, i això era imprescindible

Crec que els xequejos tindrien molt sentit en un altre moment, amb més calma. Però també veig que el grup ja genera, de manera espontània, petits espais d’expressió.

Observacions personals

Potser el més important que m’emporto és entendre que no sempre podem fer allò que havíem pensat, i que això no vol dir que no estigui passant res.

Reconec que en un moment, egoistament, m’ha fet por no poder portar a terme la intervenció de cara a la justificació de les pràctiques. Però el que s’ha viscut aquestes setmanes és molt més important i també és intervenció en clau d’urgència i connexió amb la realitat imperant.

He vist de molt a prop com funciona un centre quan hi ha una situació d’urgència real. Com es reorganitza, com prioritza, com es posa al servei del que la gent necessita en aquell moment.

I també he entès que acompanyar no sempre és dinamitzar o proposar activitats. A vegades és estar allà, escoltar, orientar, donar una informació que pot marcar la diferència.

I, en el fons, tot això també té molt a veure amb el benestar.

A part del meu disseny d’intervenció, vàrem pactar amb la meva tutora, que dinamitzaria alguna activitat més. Aquí us en descric una:

He tingut l’oportunitat de dinamitzar una activitat molt interessant on hem pogut unir dos projectes del Pla Comunitari Sagrada Família: El cercle de cures i l’hort comunitari.

Per un cantó tenim el Cercle de Cures que és un espai creat amb col·laboració entre el PDC i el CAP Sagrada Família.

És un espai que s’ofereix a persones cuidadores de familiars. Es reuneixen un cop per setmana i cada dia treballen un aspecte concret relacionat amb la seva situació domèstica.

Reben visita de professionals que els assessoren sobre tècniques diverses, des de consells de salut per a elles i els familiars, passant per temes legals i administratius i mostrant recursos gratuïts que els ofereix el barri.

I a part d’aquest accés  a informació valuosa i pràctica, també tenen l’espai per explicar com se senten, per alleugerir el pes que comporta estar al càrrec d’una persona malalta i dependent.

Per altra banda, tenim l’hort comunitari. Una parcel·la a l’hort de la Sagrada Família, gestionada pel PDC on es pot apuntar qui vulgui i entre tot el grup, organitzar les sembres, fer compostatge, regar i estar en comunitat en un espai obert i envoltats d’un espai verd.

El dia 22 d’abril vam convidar el grup de Cercle de Cures a l’hort. Amb dos objectius:

-Conèixer l’hort com a recurs gratuït del barri, per poder-se apuntar si els ve de gust.

-Dedicar una estona a baixar l’estrès del dia, reunint-se en un espai obert, en contacte amb la Natura i fent dinàmiques de relaxació i connexió, experimentant amb els sentits per estar en presència.

El grup de l’hort van fer d’amfitrions, explicant com s’organitzen i ensenyant tot el que estan fent en aquests moments, i un cop fetes les coneixences, jo vaig començar a dinamitzar el gruix de l’activitat.

DINAMITZACIÓ BANYS DE BOSC.

Primera activitat: Observar com venim, com estem i fer una recapitulació, una a una, sobre tot el que hem fet per poder d’arribar fins aquí.

Segona activitat: Bany d’hort.

1.      Passejada en silenci per tot l’espai de l’hort. Deixant un espai entre unes i altres per anar en solitud. Fixar-nos en el que hi ha plantat, els colors, les olors, els sons (alguns agradables i d’altres no tant, però incorporant-los tots). Parar per observar o ensumar alguna planta en concret, tocar-la amb cura per veure’n la textura, impregnar-nos de la seva olor.

2.      Passejada amb els ulls tancats. Per parelles, una companya es tapa els ulls, l’altra la condueix i la va guiant per tot l’espai. Treballem deixar-nos portar, deixar el control a l’altre i confiar. Rebre els estímuls des dels altres sentits, ja que la vista no hi entra en joc. Mirar què es modifica, en què ens hem fixat, a diferència d’abans. Per la companya, treballar per a tenir cura sense exigències, sense rigidesa. Compassar-se per anar a l’una.

3.      Passejada buscant alguna planta que ens faci una bona sensació i que ens connecti amb algun record o amb alguna persona i compartir-ho amb el grup.

4.      Els remeis. Com ens han cuidat les plantes? Quines cures es feien a casa relacionades amb aquesta saviesa popular? Parlem d’ecodependència i interdependència.

5.      Recollida de plantes per a fer-nos tisanes a la següent trobada.

Com a observació, he de dir que és un grup que està extremadament cansat i és una mica gran d’edat. Vaig sentir que començar a passejar els va fer mandra, però a mesura que anaven entrant en la dinàmica, l’anaven gaudint més.

Quan van recapitular sobre tot el que havien fet fins a arribar a l’hort, es va fer palès la gran quantitat de feina que tenen, així com la càrrega mental. S’havien de coordinar amb les cuidadores, algunes havien deixat el dinar fet, d’altres havien anat a la compra per tenir-la ja feta… En conclusió, una combinació de moltes tasques i una gran organització per poder tenir dues hores per a elles. El més interessant és que ho explicaven sense donar-hi importància, tenint-ho completament incorporat. Jo els hi vaig posar nom, explicant què eren les tasques invisibilitzades i les feines reproductives i donant el valor que tenen sostenint la vida de tantes persones.

Durant les passejades, els costava molt sostenir el silenci. No s’hi sentien còmodes. Vaig haver d’insistir molt perquè deixessin de verbalitzar tot el que veien o quan feien la dinàmica a cegues. Costava fer introspecció i tota la concentració marxava cap a compartir comentaris en tot moment.

La connexió entre plantes-benestar-records va ser molt emotiva i espontània. De cop van començar a explicar remeis i receptes que fan elles (sopa de farigola, cures amb aloe vera, oli de calèndula) i explicaven quines plantes tenien a casa, quines tenien de petites i com es relacionaven a la seva infantesa amb la Natura i la terra. Vam recollir ramets de menta, calèndula, farigola i romaní i se’ls van emportar per assecar-los i fer una tisana a la pròxima trobada.

Finalment, aquest espai és per a què les dones cuidadores de familiars, tinguin un espai d’autocura i crec que, tal com van marxar, vam aconseguir que desconnectessin de les seves obligacions durant una estona, es van deixar anar, van gaudir de l’aire lliure amb un dia assolellat de primavera i van expressar que marxaven més relaxades i contentes que com havien arribat.

I sembla que dues dones del grup han decidit que es volen apuntar a l’hort!

(Fotos preses amb el consentiment exprés de les participants.)