Bon dia!

Ara sí que sí que arribem a la meta! Qui ho havia de dir fa uns mesos que arribaria aquest moment i que em trobaria fent les conclusions i reflexions sobre aquest camí tan intens. 

La veritat que quan vaig començar no sabia ni per on fer-ho. Tot eren dubtes relacionats amb què havia de fer, com, pensar si encaixaria al projecte, si els infants amb els quals estaria m’acceptarien, si faria bé la tasca. En fi un munt d’inquietuds i angoixes que amb el temps s’han transformat en aprenentatges, experiències i coneixements que m’emporto i integro que em serviran per afrontar els següents reptes personals i professionals.

Estar a l’Aprenem Compartint ha estat una experiència molt gratificant i enriquidora que m’ha permès conèixer de prop un context socioeducatiu particular i únic que fa una gran tasca, no només educativa sinó també social, emocional i motivacional amb infants i joves del territori, ajudant-los a desenvolupar habilitats i competències del dia a dia i a integrar-se en la comunitat. Estar present en la quotidianitat del projecte m’ha ofert la possibilitat de veure com funciona, com treballen i com es relacionen, per poder fer una intervenció adequada a les seves necessitats i característiques.

La meva proposta, enfocada a afavorir la competència lingüística en llengua catalana d’un grup d’alumnes de 4t de primària, ha estat tot un repte per mi i per a ells i elles. El fet d’haver dissenyat una proposta sencera, des del coneixement i anàlisi de l’entorn, passant per la detecció de necessitats, la selecció de la millor metodologia ajustant-la als destinataris, l’elaboració de les activitats, la seva avaluació, la valoració del procés, m’ha permès veure i viure l’exigència, la dedicació i la voluntat que cal per part dels professionals per buscar la millora manera d’ensenyar, de compartir i transmetre coneixements. M’ha ajudat a observar l’entorn i fixar-me en els detalls, analitzar la meva feina i fer autoavaluació continua per adaptar-la i millorar-la durant el procés de treball als destinataris i les necessitats existents, a comprendre la importància del treball en equip i la participació dels diferents agents que estan implicats en l’aprenentatge.  

Afegir que, si prèviament no hagués cursat les assignatures del màster que han precedit al Pràcticum no hagués estat capaç de dur a terme el treball. El fet d’haver estudiat en les diferents assignatures les fases, les estratègies i els recursos de la intervenció educativa m’ha permès tenir clars els passos a seguir, la bibliografia i reptes entregats a consultar per cercar informació i saber com utilitzar aquesta informació per elaborar el meu treball. En definitiva, la base teòrica ha estat imprescindible per afrontar la part pràctica i la pràctica ha estat fonamental per aplicar tot el que he après. 

En conclusió, el Pràcticum ha estat l’oportunitat perfecta per conèixer l’àmbit no formal, per apropar-me i participar en un context socioeducatiu específic i per implicar-me en una intervenció psicopedagògica real. Tot plegat, em permet tancar el cicle acadèmic tenint una mirada més inclusiva, més reflexiva i més compromesa amb les persones i els processos educatius que em permeten continuar construint la meva identitat com a professional.  

Ha estat un plaer compartir amb totes i tots vosaltres aquesta experiència!

Últim dia de pràctiques.

Aquest acte no tan sols comporta tancar un cicle sinó també de posar-hi reflexió a tot l’aprés i viscut en aquesta experiència. El context en el qual s’ha donat, l’Acampada Jove de Fundesplai i posterior continuïtat denota d’un espai que no és neutral. Es un espai que aposta per una justícia social, un posicionament polític i empoderador.

El projecte dissenyat i implementat ha transitat moltes emocions i molt desconcert. M’ha permès transitar des del coneixement teòric a la intervenció pràctica i situada. Les cinc accions dutes a terme, no han estat simplement activitats sinó que han estat un laboratori per a la meva experimentació.

Es cert que no vaig explicar amb detall en les entrades del blog una per una, per que val a dir, que no hi vaig caure fins unes setmanes abans de totes les entregues. Un dels aprenentatges més rellevants ha estat precisament allò que no estava previst: un paper on els mediadors joves no es troben els resultats que s’esperaven i una la bústia anònima plena de comentaris que va obrir una capsa de pandora. Hi ha «desajustos» que a vegades, ajuden a avançar a la naturalesa de la pràctica, dinàmica i contingent. Aquesta, em demostra un cop més que requereix escolta, capacitat de reformular.

La connexió amb els continguts del màster en alguns moments s’ha difuminat. Tot i que el marc de la interseccionalitat, la perspectiva de l’assessorament compartit (comparteixen autors com Monereo i Sole, 1999), han pres significat. Part del resultat també ha sigut el retorn i el dossier destinat aquest procés de co-disseny envers la temàtica.

Si hagués de resumir en una sola idea, crec que m’enduc el fet que la teoria no és un luxe acadèmic, sinó una eina que impedeix que la pràctica es converteixi en una simple rutina.

La interdependència és la idea que totes les persones ens necessitem les unes a les altres per poder viure. Ningú és completament independent: totes cuidem i totes necessitem cures en algun moment de la vida.

Des de la perspectiva feminista, aquest concepte ajuda a entendre que les cures sostenen la vida, però que històricament han recaigut sobretot sobre les dones i moltes vegades de manera invisible i poc reconeguda. Cuinar, escoltar, acompanyar o cuidar persones dependents són feines essencials, encara que sovint no es valorin prou (Herrero, 2015).

També hi ha una mirada ecosocial, que ens recorda que no només depenem de les altres persones, sinó també de la natura. Necessitem l’aigua, la terra, els aliments, les plantes i els ecosistemes per viure. Per això es parla també d’ecodependència: la vida humana només és possible gràcies als vincles que tenim amb el nostre entorn (Herrero, 2015).

Tal com planteja el model ecosistèmic, “l’individu influeix en la família com la família influeix en l’individu” i també “l’entorn influeix en la família com la família influeix en l’entorn” (Mujeres en el Mundo, 2013). Això significa que les cures no passen de manera aïllada, sinó dins d’una xarxa de relacions, contextos i comunitats.

Entendre la interdependència és assumir que cuidar no hauria de ser una càrrega individual, sinó una responsabilitat compartida, comunitària i col·lectiva.

Des de la psicopedagogia sociocomunitària, introduir aquesta mirada implica entendre que les dificultats o malestars de les persones no es poden explicar només des de l’àmbit individual, sinó també des de les relacions, les xarxes de suport, el context social i les condicions de vida. Incorporar la perspectiva de la interdependència i les cures vol dir generar espais on es puguin compartir experiències, posar en valor els sabers quotidians i fomentar vincles comunitaris que ajudin a sostenir la vida de manera més col·lectiva i menys aïllada.

També implica visibilitzar les desigualtats de gènere presents en les cures i promoure intervencions que afavoreixin la corresponsabilitat, el suport mutu i el benestar emocional de les persones cuidadores.

Referències bibliogràfiques:

Herrero, Y. (2015). Apuntes introductorios sobre el ecofeminismo. Recuperat de https://www.alcobendas.org/sites/default/files/2021-07/Introduccion%20Ecofeminismo.pdf

Mujeres en el Mundo. (2013). Intervención familiar bajo un modelo ecosistémico. Recuperat de https://mujeresnelmundo.blogspot.com/2013/08/intervencion-familiar-bajo-un-modelo.html

Avui celebrem la sessió de tancament i anàlisi de resultats amb la comissió del MoviJove, un moment clau per fer balanç de tot el que hem viscut a l’Acampada Jove. En una intervenció d’aquestes dimensions, com sabem si realment hem generat un canvi en la mirada dels joves i monitors? L’avaluació no és per a mi un tràmit final, sinó una part essencial del procés participatiu. En aquesta trobada, analitzarem amb un grup focal diversos aspectes de l’Acampada. A través del «termòmetre emocional» i els registres de tendències per objectivar l’impacte de les nostres accions sobre el clima de convivència.

Davant les conductes detectades inicialment, quin ha estat l’èxit real de la mirada interseccional amb els joves?  La mirada de la comissió del Movijove es força positiva i fins i tot proposa seguir desenvolupant temàtiques detectades en necessitats dels grups com d’altres aspectes com la salut mental amb els joves, entre d’altres . Aquesta reflexió compartida ens ha permés transformar les experiències viscudes a Can Messeguer en coneixement col·lectiu, assegurant que la intervenció no mori amb l’acampada, sinó que deixi un pòsit de millora en els 15 esplais participants.

Finalment, em plantejo: com influeix aquesta darrera sessió de retorn en la meva pròpia identitat com a psicopedagoga? L’avaluació amb l’equip multidisciplinar és on es produeix la transferència final d’aprenentatges. Escoltar com els facilitadors de la comissió han integrat la mirada interseccional en la seva pràctica diària és la millor evidència de l’èxit del projecte. Aquesta sessió del 14 de maig serà, per tant, l’espai per reconèixer els encerts, aprendre dels errors i consolidar un model d’avaluació que posi el protagonisme juvenil i la inclusió en el centre de la comunitat educativa.

L’experiència pràctica duta a terme a l’Acampada Jove, que ha implicat 280 joves i 15 esplais, ha esdevingut un pont perfecte entre els fonaments teòrics i la realitat sobre el terreny. En cloure aquest diari, emergeix una certesa clara: la intervenció psicopedagògica en l’àmbit del lleure va molt més enllà del suport afectiu; constitueix un motor de transformació política i social capaç de combatre les desigualtats des d’una perspectiva interseccional.

Durant aquest recorregut, he consolidat competències essencials del pràcticum, tals com la diagnosi a partir de documents, l’assessorament a equips pedagògics i l’adaptació de continguts mitjançant la lectura fàcil per assegurar l’accessibilitat cognitiva. A través de l’autoavaluació crítica, he comprès que la meva funció com a professional extern no és la d’imposar directrius, sinó la de dotar les monitores i monitors de recursos per afrontar situacions de sexisme o xenofòbia des d’una vessant restaurativa, lluny del punitivisme.

La vinculació amb els continguts del Màster ha estat permanent. S’ha fet palesa la utilitat dels Models d’Orientació i Intervenció en la coordinació entre l’equip tècnic i el monitoratge, de la mateixa manera que l’avaluació psicopedagògica ha actuat com un autèntic indicador de la salut emocional de la comunitat. En essència, aquestes pràctiques constaten que el coneixement acadèmic es transfereix de manera efectiva quan s’aplica la interseccionalitat per enfortir els vincles i la implicació del jovent, creant entorns on la pluralitat d’identitats esdevingui un valor enriquidor i mai un obstacle.

El retorn rebut per part dels equips d’educadors dels diferents esplais ha estat altament satisfactori, un reconeixement que s’ha estès també a les mateixes adolescents i joves participants Ha ha sorgit la intenció de mantenir el projecte i la prova pilot de manera autònoma, sense una coordinació tècnica. Tot i ser conscients de les limitacions que aquesta autoresponsabilitat comporta, el simple fet que s’hagin mobilitzat i organitzat per donar continuïtat a aquest espai és un indicador d’èxit incalculable. Això demostra l’empremta real de la intervenció, una fita que sovint escapa a les mètriques quantitatives.

Per acabar, dedico en la pròxima i darrera entrada a exposar de forma detallada les conclusions derivades del grup focal fet amb els monitors la setmana passada.

En un projecte de la magnitud de l’Acampada Jove, la meva figura com a agent extern s’integra en un engranatge complex format per la tutora de pràctiques, el departament tècnic de Fundesplai i la comissió de monitors del MoviJove. El que jo aporto a aquest equip multidisciplinar és, principalment, una mirada analítica i psicopedagògica que ajuda a interpretar les dinàmiques de poder i exclusió des de la interseccionalitat. He liderat el disseny d’eines d’avaluació participativa i la creació de protocols sensorials, oferint recursos tècnics que sovint l’equip del dia a dia no té temps de conceptualitzar. Però aquesta aportació seria estèril sense el que jo necessito de l’equip: la seva validació de la realitat i el seu coneixement profund del vincle amb els 280 joves. Ells són els qui em donen el pols real de la situació in situ a Can Messeguer.

El feedback que he rebut durant les sessions d’assessorament i les reunions mensuals ha estat el motor del perfeccionament de la meva intervenció. Un exemple de canvi concret arran d’aquest retorn ha estat l’ajust dels materials pedagògics: inicialment massa teòrics, els vaig transformar en guies del dossier de lectura fàcil i checklists molt més visuals i pràctics després que els monitors m’advertissin de la necessitat de simplificar el llenguatge per a l’entorn de l’acampada. Integrar aquestes crítiques constructives m’ha permès passar d’un disseny ideal a una eina realment útil, consolidant un enfocament col·laboratiu on la meva expertesa tècnica i la seva experiència de camp es fusionen per transformar les conductes d’odi en oportunitats de creixement.

Vídeo enregistrat amb l’autorització de drets d’imatge de tots els participants

Quins límits i potencialitats personals poso en joc amb les pràctiques? Quines habilitats personals descobreixo o consolido? Quins biaixos o emocions han influït en la meva mirada i com m’autoregulo? Com connecto l’aprenentatge del Màster amb les pràctiques?

Intervenir en un espai com l’Acampada Jove, en primer lloc m’ha dut en un inici a replantejar la meva intervenció, en saber observar i «llegir bé» les necessitats de les propies joves i monitors dels esplais així com poder intervenir psicopedagogicament incidint en un espai com el lleure socioeducatiu. També Intervenir en un espai tan massiu amb  la sabiduria de que hi participarien 280 persones entre monitors i joves de 15 esplais diferents, m’ha obligat a mirar cap a dins per identificar els meus propis recursos. Com a alumna en pràctiques de psicopedagogia, el meu límit principal ha estat gestionar la incertesa davant d’un grup tan nombrós, però aquesta experiència m’ha permès descobrir una potencialitat clau: la capacitat de lideratge en el disseny i implementació d’eines d’avaluació participativa. En aquest procés, he consolidat habilitats com l’escolta activa i la capacitat de síntesi per crear materials accessibles, com les guies en lectura fàcil, que responen a les necessitats detectades al terreny.

Tanmateix, la mirada interseccional m’ha exigit una revisió constant de la meva pròpia posició. He hagut de reflexionar sobre com la meva pròpia trajectòria i emocions podien influir en la diagnosi i en la detecció d’actituds sexistes o xenofòbiques. Per autoregular-me i garantir una intervenció objectiva, la coordinació i el feedback amb la tutora de pràctiques i el departament tècnic de Fundesplai han estat fonamentals, permetent-me transitar del rol d’estudiant al de dinamitzadora amb seguretat.

Finalment, aquesta experiència ha estat l’escenari perfecte per a una transferència real dels coneixements del Màster. La teoria sobre la interseccionalitat i l’atenció a la diversitat s’ha materialitzat en accions concretes: des de la revisió documental d’actes anteriors fins a la creació d’un dossier amb mirada interseccional destinat a l’equip d’orientació. Veure com un checklist d’accessibilitat cognitiva o un «termòmetre emocional» es converteixen en eines útils per als monitors del MoviJove m’ha confirmat que la psicopedagogia té un valor transformador quan s’aplica amb rigor i empatia en els espais d’aprenentatge del lleure.