Per a entendre una mica millor tota aquesta nova estructura, he elaborat dos esquemes visuals que representen el funcionament global del projecte. Clicant aquí: ORGANIGRAMA I INTERVENCIÓ

El primer mostra l’organigrama dels agents implicats: Federació d’Esplais com a marc institucional, equip tècnic i tutora de pràctiques com a suport i supervisió, el meu rol com a alumna en pràctiques en el disseny i dinamització, la comissió MoviJove i els monitors/es en la implementació, i finalment els joves participants com a destinataris principals.

El segon recull les eines d’intervenció i avaluació. Entre les accions destaquen el dossier amb mirada interseccional, les dinàmiques participatives, el cercle de diàleg i la bústia anònima. Per avaluar el projecte es van utilitzar graelles d’observació, registres, debats finals i revisió dels materials.

Aquests esquemes m’han ajudat a entendre que la psicopedagogia en contextos comunitaris requereix treball en xarxa, mirada organitzada i revisió constant per tal de generar intervencions útils i transformadores.

No tot són flors i violes, i les pràctiques també formen part d’aquest aprenentatge real….

Si es revisen les meves entrades del blog, es pot observar que hi ha moments en què el fil conductor sembla canviar o, fins i tot, perdre certa continuïtat entre el dia 4 i el dia 5. Com tots els aprenentatges, tenen anades i vingudes, pero per esclarir una mica, tot això respon a una situació habitual en qualsevol intervenció socioeducativa: la necessitat de reorientar el projecte quan la realitat del context mostra noves necessitats.

En un primer moment, tot i mantenir-se el mateix escenari d’actuació de l’Acampada Jove, la meva proposta inicial consistia en dissenyar i aplicar un qüestionari avaluatiu. L’objectiu era recollir dades sobre percepcions, necessitats o valoracions de les persones participants, amb una mirada més centrada en l’avaluació quantitativa i diagnòstica.

Tanmateix, a mesura que avançava l’estada i l’observació directa del context, es va evidenciar (també a través de la tutora de la uoc) de que en l’àmbit de la psicopedagogia, no era una intervenció ben fonamentada i amb poc sentit pedagògic. Per sort, en poc més d’una setmana es va evidenciar una necessitat més urgent i significativa: incorporar una mirada interseccional en l’espai i en les dinàmiques del festival. És a dir, no n’hi havia prou amb saber què opinava la gent, sinó que calia analitzar com diferents eixos de desigualtat podien influir en la vivència de les persones dins l’esdeveniment.

Des d’una perspectiva psicopedagògica, aquest canvi s’explica per diversos motius. En primer lloc, per la importància del diagnòstic contextualitzat: una intervenció no pot ser rígida ni aplicar-se de manera desconnectada del que realment passa. La funció del professional és observar, escoltar i ajustar-se a les necessitats emergents. En segon lloc, per la necessitat de promoure espais inclusius i equitatius, especialment en contextos juvenils i comunitaris, on sovint es reprodueixen desigualtats de forma invisible. Finalment, perquè la psicopedagogia entén l’aprenentatge i el desenvolupament des d’una dimensió social; per tant, cal intervenir també sobre les estructures i relacions que condicionen la participació.

La reorientació va implicar passar d’una mirada més tècnica i instrumental a una mirada més transformadora i preventiva. En lloc de limitar-se a recollir respostes, es va prioritzar generar consciència, revisar pràctiques i afavorir entorns més segurs i accessibles per a tothom.