Descripció de l’activitat

Hui he posat en pràctica les activitats 2 i 3 del projecte amb els quatre usuaris del taller 1. Primer hem treballat l’activitat “Decidim junts”. Per a això, he preparat un espai en el qual pogueren reunir-se i parlar entre ells. Primerament, cada usuari ha triat les seues preferències del què volia fer: Rubén ha escollit jocs, concretament un puzzle, Leo també jocs, en el seu cas el jenga. Per altra banda, Arturo coser i Leti un altre puzzle.

A partir d’aquest moment, els he plantejat que havien d’arribar a una decisió conjunta per poder fer una activitat tots junts. Han començat a parlar entre ells, expressant el que preferien. Ha sigut interessant veure com Leo ha cedit des del principi, mentre que Arturo estava més tancat en la seua opció i li costava més canviar. Finalment, entre tots han aconseguit convèncer-lo i han decidit fer un puzzle en grup. Han acabat fent un puzzle de la selva en 3D. Després d’això, hem aprofitat el mateix espai per parlar un poc sobre com s’havien sentit a l’hora de decidir i posar-se d’acord. En general, no ha costat massa arribar a una decisió i no hi ha hagut conflictes. A més, han respectat el torn de paraula en tot moment.

A continuació, hem realitzat l’activitat 3, centrada en la planificació d’una eixida. Hem fet una xicoteta assemblea aprofitant l`espai de l`actitivitat 2, on cada un ha pogut dir què li agradaria fer. Tres d’ells han dit anar al cine, mentre que Leo ha proposat anar a la fira del llibre. Això ha generat també un xicotet espai de debat sobre les preferències de cadascú.

Objectiu

Fomentar la presa de decisions en grup, afavorint la participació, l’expressió d’opinions i la capacitat d’arribar a acords, així com reforçar la percepció de poder decidir i formar part activa del grup.

Avaluació

En general, les dues activitats han funcionat molt bé. He pogut observar que tots els usuaris han participat i han sigut capaços d’expressar les seues preferències. En el cas de la presa de decisions en grup, encara que al principi hi havia diferències, han aconseguit arribar a un acord sense conflictes, cosa que considere molt positiva.

També ha sigut interessant veure els diferents rols: alguns han cedit amb facilitat i altres han necessitat més temps per acceptar la decisió del grup. Açò m’ha fet veure que aquest tipus d’activitats també permeten treballar aspectes com la flexibilitat i el respecte pels altres.

Com a punt a millorar, crec que en alguns moments podria haver deixat encara més espai perquè ells gestionaren la situació sense tanta intervenció per part meua.

Evidències

Durant l’activitat s’ha observat que els quatre usuaris han expressat les seues preferències inicials i han participat en el procés de decisió. Finalment, han arribat a un acord conjunt (realització d’un puzzle), fet que mostra capacitat per negociar i adaptar-se, malgrat algun usuari ha costat més l`adaptació.

A més, en l’activitat de l’assemblea, tots han pogut expressar la seua opinió respecte a una eixida, mostrant participació activa i interès.

Reflexió personal

La veritat és que aquesta sessió m’ha agradat molt perquè he vist una evolució respecte a activitats més individuals. En aquest cas, el fet d’haver de decidir en grup canvia molt la dinàmica, i m’ha semblat molt interessant observar com interactuen entre ells.

M’ha cridat especialment l’atenció el cas d’Arturo, perquè al principi no volia cedir, però al final ha acabat acceptant la decisió del grup. Crec que aquest tipus de situacions són molt importants, perquè no només treballen la presa de decisions, sinó també el fet d’escoltar i adaptar-se als altres.

També m’he adonat que, quan els dones espai i temps, són capaços d’arribar a acords sense necessitat de conflictes, cosa que al principi no tenia tan clara.

En general, crec que ha sigut una sessió molt positiva i que aquestes activitats tenen molt de potencial. A poc a poc vaig veient més clar que el projecte no tracta només de decidir, sinó de tot el que implica fer-ho amb altres persones.

Avui celebrem la sessió de tancament i anàlisi de resultats amb la comissió del MoviJove, un moment clau per fer balanç de tot el que hem viscut a l’Acampada Jove. En una intervenció d’aquestes dimensions, com sabem si realment hem generat un canvi en la mirada dels joves i monitors? L’avaluació no és per a mi un tràmit final, sinó una part essencial del procés participatiu. En aquesta trobada, analitzarem amb un grup focal diversos aspectes de l’Acampada. A través del “termòmetre emocional” i els registres de tendències per objectivar l’impacte de les nostres accions sobre el clima de convivència.

Davant les conductes detectades inicialment, quin ha estat l’èxit real de la mirada interseccional amb els joves?  La mirada de la comissió del Movijove es força positiva i fins i tot proposa seguir desenvolupant temàtiques detectades en necessitats dels grups com d’altres aspectes com la salut mental amb els joves, entre d’altres . Aquesta reflexió compartida ens ha permés transformar les experiències viscudes a Can Messeguer en coneixement col·lectiu, assegurant que la intervenció no mori amb l’acampada, sinó que deixi un pòsit de millora en els 15 esplais participants.

Finalment, em plantejo: com influeix aquesta darrera sessió de retorn en la meva pròpia identitat com a psicopedagoga? L’avaluació amb l’equip multidisciplinar és on es produeix la transferència final d’aprenentatges. Escoltar com els facilitadors de la comissió han integrat la mirada interseccional en la seva pràctica diària és la millor evidència de l’èxit del projecte. Aquesta sessió del 14 de maig serà, per tant, l’espai per reconèixer els encerts, aprendre dels errors i consolidar un model d’avaluació que posi el protagonisme juvenil i la inclusió en el centre de la comunitat educativa.

L’experiència pràctica duta a terme a l’Acampada Jove, que ha implicat 280 joves i 15 esplais, ha esdevingut un pont perfecte entre els fonaments teòrics i la realitat sobre el terreny. En cloure aquest diari, emergeix una certesa clara: la intervenció psicopedagògica en l’àmbit del lleure va molt més enllà del suport afectiu; constitueix un motor de transformació política i social capaç de combatre les desigualtats des d’una perspectiva interseccional.

Durant aquest recorregut, he consolidat competències essencials del pràcticum, tals com la diagnosi a partir de documents, l’assessorament a equips pedagògics i l’adaptació de continguts mitjançant la lectura fàcil per assegurar l’accessibilitat cognitiva. A través de l’autoavaluació crítica, he comprès que la meva funció com a professional extern no és la d’imposar directrius, sinó la de dotar les monitores i monitors de recursos per afrontar situacions de sexisme o xenofòbia des d’una vessant restaurativa, lluny del punitivisme.

La vinculació amb els continguts del Màster ha estat permanent. S’ha fet palesa la utilitat dels Models d’Orientació i Intervenció en la coordinació entre l’equip tècnic i el monitoratge, de la mateixa manera que l’avaluació psicopedagògica ha actuat com un autèntic indicador de la salut emocional de la comunitat. En essència, aquestes pràctiques constaten que el coneixement acadèmic es transfereix de manera efectiva quan s’aplica la interseccionalitat per enfortir els vincles i la implicació del jovent, creant entorns on la pluralitat d’identitats esdevingui un valor enriquidor i mai un obstacle.

El retorn rebut per part dels equips d’educadors dels diferents esplais ha estat altament satisfactori, un reconeixement que s’ha estès també a les mateixes adolescents i joves participants Ha ha sorgit la intenció de mantenir el projecte i la prova pilot de manera autònoma, sense una coordinació tècnica. Tot i ser conscients de les limitacions que aquesta autoresponsabilitat comporta, el simple fet que s’hagin mobilitzat i organitzat per donar continuïtat a aquest espai és un indicador d’èxit incalculable. Això demostra l’empremta real de la intervenció, una fita que sovint escapa a les mètriques quantitatives.

Per acabar, dedico en la pròxima i darrera entrada a exposar de forma detallada les conclusions derivades del grup focal fet amb els monitors la setmana passada.

En un projecte de la magnitud de l’Acampada Jove, la meva figura com a agent extern s’integra en un engranatge complex format per la tutora de pràctiques, el departament tècnic de Fundesplai i la comissió de monitors del MoviJove. El que jo aporto a aquest equip multidisciplinar és, principalment, una mirada analítica i psicopedagògica que ajuda a interpretar les dinàmiques de poder i exclusió des de la interseccionalitat. He liderat el disseny d’eines d’avaluació participativa i la creació de protocols sensorials, oferint recursos tècnics que sovint l’equip del dia a dia no té temps de conceptualitzar. Però aquesta aportació seria estèril sense el que jo necessito de l’equip: la seva validació de la realitat i el seu coneixement profund del vincle amb els 280 joves. Ells són els qui em donen el pols real de la situació in situ a Can Messeguer.

El feedback que he rebut durant les sessions d’assessorament i les reunions mensuals ha estat el motor del perfeccionament de la meva intervenció. Un exemple de canvi concret arran d’aquest retorn ha estat l’ajust dels materials pedagògics: inicialment massa teòrics, els vaig transformar en guies del dossier de lectura fàcil i checklists molt més visuals i pràctics després que els monitors m’advertissin de la necessitat de simplificar el llenguatge per a l’entorn de l’acampada. Integrar aquestes crítiques constructives m’ha permès passar d’un disseny ideal a una eina realment útil, consolidant un enfocament col·laboratiu on la meva expertesa tècnica i la seva experiència de camp es fusionen per transformar les conductes d’odi en oportunitats de creixement.

Vídeo enregistrat amb l’autorització de drets d’imatge de tots els participants

Quins límits i potencialitats personals poso en joc amb les pràctiques? Quines habilitats personals descobreixo o consolido? Quins biaixos o emocions han influït en la meva mirada i com m’autoregulo? Com connecto l’aprenentatge del Màster amb les pràctiques?

Intervenir en un espai com l’Acampada Jove, en primer lloc m’ha dut en un inici a replantejar la meva intervenció, en saber observar i “llegir bé” les necessitats de les propies joves i monitors dels esplais així com poder intervenir psicopedagogicament incidint en un espai com el lleure socioeducatiu. També Intervenir en un espai tan massiu amb  la sabiduria de que hi participarien 280 persones entre monitors i joves de 15 esplais diferents, m’ha obligat a mirar cap a dins per identificar els meus propis recursos. Com a alumna en pràctiques de psicopedagogia, el meu límit principal ha estat gestionar la incertesa davant d’un grup tan nombrós, però aquesta experiència m’ha permès descobrir una potencialitat clau: la capacitat de lideratge en el disseny i implementació d’eines d’avaluació participativa. En aquest procés, he consolidat habilitats com l’escolta activa i la capacitat de síntesi per crear materials accessibles, com les guies en lectura fàcil, que responen a les necessitats detectades al terreny.

Tanmateix, la mirada interseccional m’ha exigit una revisió constant de la meva pròpia posició. He hagut de reflexionar sobre com la meva pròpia trajectòria i emocions podien influir en la diagnosi i en la detecció d’actituds sexistes o xenofòbiques. Per autoregular-me i garantir una intervenció objectiva, la coordinació i el feedback amb la tutora de pràctiques i el departament tècnic de Fundesplai han estat fonamentals, permetent-me transitar del rol d’estudiant al de dinamitzadora amb seguretat.

Finalment, aquesta experiència ha estat l’escenari perfecte per a una transferència real dels coneixements del Màster. La teoria sobre la interseccionalitat i l’atenció a la diversitat s’ha materialitzat en accions concretes: des de la revisió documental d’actes anteriors fins a la creació d’un dossier amb mirada interseccional destinat a l’equip d’orientació. Veure com un checklist d’accessibilitat cognitiva o un “termòmetre emocional” es converteixen en eines útils per als monitors del MoviJove m’ha confirmat que la psicopedagogia té un valor transformador quan s’aplica amb rigor i empatia en els espais d’aprenentatge del lleure.

Intervenir amb adolescents de 15 a 18 anys des d’una perspectiva interseccional no és una tasca que es pugui improvisar ni executar des de la distància d’una autoritat rígida. En un esdeveniment com l’Acampada Jove, amb 280 joves de 15 esplais diferents, és un repte de gran magnitud que és dificil abordar des de la fredor d’una figura externa desconeguda. Tot i coneixer alguns d’ells en intervencions anteriors, trobades de comissions i d’altres projectes que té la Federació, no es una tasca sencilla. Com es pot generar un impacte real en un context tan massiu i divers? Penso que la clau de tot el procés ha estat el treball previ de vinculació en tres trobades anteriors. En aquestes sessions van ajudar a generar aliances amb les diferents joves de diferents espais que al final, en alguns dels casos van construir ponts de legitimitat i confiança.

Davant d’un grup tan gran, sorgeix una pregunta inevitable: de quina manera adaptem l’acció perquè cap realitat quedi diluïda en la multitud? Treballar amb adolescents de 15 a 18 anys en aquest espai implica entendre que cada jove arriba amb una combinació única de gènere, origen i trajectòria totalment diferent. L’adaptació ha passat per crear dinàmiques accessibles i segures, vetllant per la privacitat i assegurant que els joves amb menys espai de paraula se sentin protagonistes. L’objectiu és analitzar com les “motxilles” de cadascú influeixen en qui lidera, qui calla i qui se sent segur en les activitats compartides.

Però, quin paper juguen els monitors i monitores en una intervenció d’aquestes dimensions? En un entorn de 15 esplais, la coordinació amb els referents és el motor que ho sosté tot. Com a agent extern, la meva tasca és aportar eines analítiques per detectar actituds sexistes, racistes o capacitistes, però són els monitors qui, des de la proximitat emocional, gestionen el dia a dia. En lloc de recórrer al càstig punitiu davant dels conflictes, treballem conjuntament per transformar-los en aprenentatge col·lectiu. Sabem que la llavor de la interseccionalitat ha germinat quan, en acabar l’Acampada, els 280 joves tornen als seus pobles amb una mirada més crítica i conscient de la seva pròpia posició al món.

Aquí es on desenvolupare la meva acció clau, la dinàmica de la societat inclusiva, dotada de mirada interseccional i justicia social. A més a més els joves mediadors actuen amb altres joves i ja s’ha penjat la bústia “Em sento bé”!

Vídeo enregistrat amb l’autorització de drets d’imatge de tots els participants

Per a entendre una mica millor tota aquesta nova estructura, he elaborat dos esquemes visuals que representen el funcionament global del projecte. Clicant aquí: ORGANIGRAMA I INTERVENCIÓ

El primer mostra l’organigrama dels agents implicats: Federació d’Esplais com a marc institucional, equip tècnic i tutora de pràctiques com a suport i supervisió, el meu rol com a alumna en pràctiques en el disseny i dinamització, la comissió MoviJove i els monitors/es en la implementació, i finalment els joves participants com a destinataris principals.

El segon recull les eines d’intervenció i avaluació. Entre les accions destaquen el dossier amb mirada interseccional, les dinàmiques participatives, el cercle de diàleg i la bústia anònima. Per avaluar el projecte es van utilitzar graelles d’observació, registres, debats finals i revisió dels materials.

Aquests esquemes m’han ajudat a entendre que la psicopedagogia en contextos comunitaris requereix treball en xarxa, mirada organitzada i revisió constant per tal de generar intervencions útils i transformadores.

No tot són flors i violes, i les pràctiques també formen part d’aquest aprenentatge real….

Si es revisen les meves entrades del blog, es pot observar que hi ha moments en què el fil conductor sembla canviar o, fins i tot, perdre certa continuïtat entre el dia 4 i el dia 5. Com tots els aprenentatges, tenen anades i vingudes, pero per esclarir una mica, tot això respon a una situació habitual en qualsevol intervenció socioeducativa: la necessitat de reorientar el projecte quan la realitat del context mostra noves necessitats.

En un primer moment, tot i mantenir-se el mateix escenari d’actuació de l’Acampada Jove, la meva proposta inicial consistia en dissenyar i aplicar un qüestionari avaluatiu. L’objectiu era recollir dades sobre percepcions, necessitats o valoracions de les persones participants, amb una mirada més centrada en l’avaluació quantitativa i diagnòstica.

Tanmateix, a mesura que avançava l’estada i l’observació directa del context, es va evidenciar (també a través de la tutora de la uoc) de que en l’àmbit de la psicopedagogia, no era una intervenció ben fonamentada i amb poc sentit pedagògic. Per sort, en poc més d’una setmana es va evidenciar una necessitat més urgent i significativa: incorporar una mirada interseccional en l’espai i en les dinàmiques del festival. És a dir, no n’hi havia prou amb saber què opinava la gent, sinó que calia analitzar com diferents eixos de desigualtat podien influir en la vivència de les persones dins l’esdeveniment.

Des d’una perspectiva psicopedagògica, aquest canvi s’explica per diversos motius. En primer lloc, per la importància del diagnòstic contextualitzat: una intervenció no pot ser rígida ni aplicar-se de manera desconnectada del que realment passa. La funció del professional és observar, escoltar i ajustar-se a les necessitats emergents. En segon lloc, per la necessitat de promoure espais inclusius i equitatius, especialment en contextos juvenils i comunitaris, on sovint es reprodueixen desigualtats de forma invisible. Finalment, perquè la psicopedagogia entén l’aprenentatge i el desenvolupament des d’una dimensió social; per tant, cal intervenir també sobre les estructures i relacions que condicionen la participació.

La reorientació va implicar passar d’una mirada més tècnica i instrumental a una mirada més transformadora i preventiva. En lloc de limitar-se a recollir respostes, es va prioritzar generar consciència, revisar pràctiques i afavorir entorns més segurs i accessibles per a tothom.

Amb la meva tutora de pràctiques, vàrem pactar que dinamitzaria algunes activitats del PDC a part de les intervencions calendaritzades i consensuades amb la tutora de la UOC.

D’aquesta manera, he tingut l’oportunitat de portar a terme la intervenció que us descric a continuació, treballant el benestar emocional i les cures, des d’una altra perspectiva:

Descripció de l’activitat

El projecte de Cercle de Cures és un espai destinat a persones cuidadores de familiars. El grup es reuneix setmanalment i treballa aspectes relacionats amb la seva situació quotidiana de cures, rebent també assessorament de diferents professionals sobre salut, recursos del barri, qüestions administratives i suport emocional. Paral·lelament, el PDC gestiona una parcel·la a l’hort comunitari de la Sagrada Família, un espai col·lectiu on les persones participants organitzen les sembres, el compostatge, el reg i la cura de l’espai.

El dia 22 d’abril es va organitzar una trobada entre el grup de Cercle de Cures i el grup de l’hort comunitari. Les persones participants de l’hort van fer d’amfitriones, explicant el funcionament de l’espai i ensenyant els cultius i tasques que estaven desenvolupant. Posteriorment, es va dur a terme una dinamització basada en els banys de bosc adaptats a l’entorn de l’hort.

La intervenció es va estructurar en diverses activitats:

• Una primera roda per observar com arribava cadascuna i prendre consciència de totes les tasques que havien fet abans de poder disposar d’aquell espai per a elles.
• Una passejada en silenci per l’hort, observant colors, olors, sons i textures, fomentant la presència i la connexió sensorial amb l’entorn.
• Una dinàmica per parelles amb els ulls tancats, treballant la confiança, la cura mútua i l’atenció als altres sentits.
• Una activitat de connexió entre plantes, records i emocions, compartint experiències personals vinculades a la natura i a les cures tradicionals.
• Un espai de conversa sobre remeis casolans i sabers populars relacionats amb les plantes medicinals, introduint també els conceptes d’ecodependència i interdependència.
• Finalment, es van recollir plantes aromàtiques per assecar-les i preparar tisanes a la trobada següent.

Objectius

• Donar a conèixer l’hort comunitari com a recurs gratuït i accessible del barri.
• Oferir un espai d’autocura i desconnexió per a dones cuidadores.
• Afavorir la reducció de l’estrès i la connexió amb la natura mitjançant dinàmiques sensorials i de relaxació.
• Fomentar la cohesió grupal, la confiança i el suport mutu entre les participants.
• Posar en valor els sabers populars vinculats a les cures i les plantes medicinals.
• Generar vincles comunitaris entre diferents projectes del barri.

Reflexió personal fonamentada teòricament i amb caràcter crític

La trobada em va permetre observar de manera molt clara la càrrega física i mental que sostenen les dones cuidadores. Quan van explicar tot el que havien hagut d’organitzar abans d’arribar a l’activitat —coordinar cuidadores, deixar el dinar preparat, fer encàrrecs o avançar feina domèstica— es va evidenciar fins a quin punt les tasques reproductives continuen invisibilitzades i naturalitzades.

Des de la perspectiva de l’ètica de la cura i de l’economia feminista, aquestes experiències mostren com el sosteniment de la vida recau majoritàriament sobre les dones i com aquestes responsabilitats sovint no són reconegudes socialment. Em va semblar important posar nom a aquestes feines invisibles i donar-los valor, ja que moltes d’elles les explicaven com si fossin completament normals o inevitables.

També vaig detectar la dificultat que tenia el grup per sostenir el silenci i la introspecció. Durant les passejades, moltes participants verbalitzaven constantment allò que veien o sentien. Això em fa pensar en la poca disponibilitat que tenen habitualment per connectar amb elles mateixes i habitar espais de calma. El ritme accelerat de les cures i les responsabilitats quotidianes pot dificultar molt aquests moments de presència i escolta interna.

En canvi, la part relacionada amb els records, les plantes i els remeis tradicionals va generar una connexió molt espontània i emotiva. Van aparèixer memòries vinculades a la infantesa, a les àvies i a formes comunitàries de cuidar-se que moltes encara mantenen. Aquest moment va reforçar la idea que la natura i els sabers populars poden actuar com a elements de reconeixement identitari, pertinença i benestar emocional.

Evidències

• Participació activa de les dones en les diferents dinàmiques proposades.
• Converses espontànies sobre cures, remeis tradicionals i records vinculats a la natura.
• Recollida de plantes aromàtiques com menta, romaní, farigola i calèndula per preparar tisanes en la trobada següent.
• Expressió verbal de sensacions de relaxació i benestar en finalitzar l’activitat.
• Interès de dues participants per incorporar-se a l’hort comunitari.

Avaluació de la intervenció o les activitats del projecte

La valoració general de la trobada és positiva. Tot i les resistències inicials i el cansament del grup, les participants van anar entrant progressivament en la proposta i van acabar gaudint de l’experiència.

Les dinàmiques van afavorir moments de desconnexió de les responsabilitats quotidianes i van generar espais de conversa emocional i de reconeixement mutu. Especialment significativa va ser la part relacionada amb les plantes i els records, que va facilitar una participació molt natural i implicada.

Com a indicador positiu, diverses dones van expressar que marxaven més relaxades i contentes que quan havien arribat. A més, el fet que dues participants mostressin interès per incorporar-se a l’hort indica que l’activitat també va contribuir a generar vincle comunitari i continuïtat amb els recursos del barri.

Observacions personals

Una de les principals dificultats va ser sostenir els espais de silenci i introspecció. Em vaig adonar que el grup estava molt acostumat a estar pendent de l’exterior i de les altres persones, i que parar i connectar amb el propi cos o les pròpies emocions generava certa incomoditat.

També vaig observar una contradicció important: tot i que l’activitat estava pensada com un espai d’autocura, moltes participants havien hagut de fer un gran esforç organitzatiu per poder assistir-hi. Això evidencia com, sovint, fins i tot els espais destinats al benestar personal requereixen una sobrecàrrega prèvia quan es tracta de dones cuidadores.

Alhora, la trobada va mostrar la potència dels espais comunitaris i de contacte amb la natura com a eines de benestar emocional, suport mutu i reconeixement col·lectiu. Crec que la combinació entre comunitat, escolta i entorn natural va facilitar un espai segur on poder relaxar-se, compartir i sentir-se cuidades, encara que fos només durant una estona.

I dues dones probablement s’apuntaran a l’hort!

(Fotos preses amb el consentiment exprés de les participants.)

1. Descripció de l’activitat

Hui he posat en pràctica l’activitat 1 del projecte, “Per què he triat això?”, amb les 4 persones usuaries del taller 1. L’activitat s’ha desenvolupat a la propia aula taller 1 on han pogut triar entre diferents opcions, com jocs, materials o activitats senzilles.

Després de donar-los diferents opcions, cada usuari ha triat què volia fer segons les seues preferències. Dos dels usuaris han triat jocs de taula i els altres dues treball de dia de la mare (están fent un llibre de poesía i s`han posat a cosir la portada). A partir d’ahí, la part més important de l’activitat ha sigut dedicar un temps a parlar sobre eixa elecció. He intentat fer preguntes senzilles com “per què has triat això?”, “t’agrada?” o “com et fa sentir?”, adaptant-me al nivell de cada persona.

Més que buscar respostes concretes, la idea era donar-los espai perquè pensaren sobre el que havien triat i pogueren expressar-ho d’alguna manera, encara que fora amb ajuda. També he intentat reforçar en tot moment que la seua decisió era vàlida i important.

2. Objectiu

Fomentar la presa de decisions de les persones usuàries afavorint que siguen conscients del fet de decidir i del valor de la seua pròpia elecció.

3. Avaluació

En general, l’activitat ha funcionat prou bé. Els quatre usuaris han sigut capaços de fer una elecció, encara que amb diferents nivells d’ajuda. El més interessant no ha sigut tant que triaren, sinó el moment de després, quan hem parlat sobre la seua decisió. Alguns usuaris han pogut expressar el perquè de manera bastant clara, mentre que altres han necessitat més suport o han respost de manera més simple. Tot i això, en tots els casos s’ha pogut generar eixe espai de reflexió, que al final era l’objectiu principal.

Com a dificultat, he notat que en alguns moments m’ha costat no dirigir massa les respostes, ja que tendia a ajudar-los més del necessari. És una cosa que hauré d’anar ajustant en les pròximes sessions. En definitiva, en general el resultat ha sigut prou exitos, ja que tots han reflexionat al voltant d`açó i s`han sentit molt protagonistes de les seus decisions.

4. Evidències

Durant l’activitat s’ha pogut observar que totes les persones usuàries han realitzat alguna elecció entre les opcions proposades. A més, en major o menor mesura, han participat en el moment de reflexió posterior, responent a les preguntes plantejades o mostrant reaccions que indicaven preferència o interés. També s’ha evidenciat que, amb suport, són capaços no només de triar, sinó de començar a donar sentit a eixa elecció, encara que siga de manera molt senzilla.

5. Reflexió personal

Aquesta activitat m’ha fet reflexionar molt més del que pensava. Al principi, podia semblar una cosa molt senzilla, però en realitat m’he adonat que el més important no és que trien, sinó el que passa després.

M’ha cridat l’atenció veure com, quan els preguntes pel perquè, alguns es queden pensant o necessiten temps. I és en eixe moment quan veus que no estan acostumats a que se’ls demane això, i que és ací on realment està el treball. També m’he adonat que, sense voler, a vegades tendisc a ajudar massa o a completar les seues respostes, i crec que hauré d’aprendre a donar-los més temps i més espai.

En general, ha sigut una experiència molt positiva, perquè m’ha ajudat a entendre millor el sentit real del projecte. No es tracta només de donar opcions, sinó d’ajudar-los a ser conscients que poden decidir i que la seua opinió té valor. Tinc la sensació que és un procés lent, però necessari, i tinc ganes de veure com evoluciona en les pròximes sessions.