Ja estem arribant al final de les pràctiques i tinc sensacions trobades de tot el procés. No és fàcil resumir-ho, però ho intentaré amb honestedat.

M’ha encantat participar en el PDC i el dia a dia de l’Espai 210. He presenciat de prop el que significa acompanyar processos de regularització de papers i l’esforç constant de les dinamitzadores per no deixar ningú sense resposta. He fet vincles amb les participants. Els banys de bosc, el Cercle de Cures, el grup de Cuidado Comunitario m’han permès tenir converses profundes que m’han enriquit i descobrir que, encara tenia biaixos pel que feia a certs temes relacionats amb la migració. He crescut professional i personalment, i això m’ho quedo per sempre. Sento també, molt respecte per les meves companyes educadores ara que he vist com treballen: L’esforç per no deixar ningú enrere, la generositat amb la qual em van acollir des del primer moment perquè trobés el meu espai i la meva veu, la rigorositat que mantenen fins i tot estant esgotades —que és la major part del temps.

He entès el que significa treballar en el terreny i com, els protocols, els temps de reunió, programació i avaluació, acaben sent en molts moments un miratge, perquè les tasques i sorpreses diàries acaparen molta atenció. Però també he pogut presenciar com creixen els vincles, no només entre professionals i participants, sinó entre diferents entitats, que col·laboren i es faciliten la feina mútuament. He estat en reunions de districte on es trobaven vint persones de diferents equipaments. Es coneixen, treballen juntes i creen i decideixen línies d’intervenció amb una vocació i il·lusió encara intactes.

Per la meva part, potser li he  donat massa importància a “Ser útil”. No volia fer un parell d’exercicis anecdòtics que no tinguessin un impacte real. I aquí ja parlem, segurament, d’ego. Volia aprofitar al màxim el pas pel PDC i retornar-li tant o més que el que m’estava donant. Finalment, amb una intervenció he sentit que m’he quedat a mitges i amb l’altra sí que he pogut posar-hi el màxim de mi.

He pogut aplicar molts coneixements del màster, però el que m’emporto com a més valuós és entendre que no es pot intervenir sense conèixer realment l’entorn i les seves necessitats, que tenia massa pressa en fer i l’important era primer observar, que les decisions s’han de prendre conjuntament amb les participants i deixar anar el control perquè esdevingui el que elles volen que sigui. Tot això sembla molt obvi en el paper, però quan t’hi trobes, crec que és fàcil oblidar-ho i deixar pas a “La salvadora que sap com fer-ho”. També he après termes que m’ajuden a entendre les situacions de manera global: Els determinants de la salut i l’ecodependència com a eixos vertebradors de tantes actuacions. Les situacions generalment no són individuals, sinó que formen part d’un sistema molt més complex que el que pugui semblar a primera vista i aquesta consciència l’hem de tenir en compte en tota intervenció, per poder portar a terme una avaluació de 360º.

No ho negaré, també ha estat dur. M’ha costat moltíssim compaginar les exigències de la UOC amb les hores de pràctiques, la meva feina de jornada completa i les obligacions personals. Ajustar els projectes amb poca orientació, sota la pressió que suspendre una tasca implica suspendre l’assignatura, m’ha generat un nivell d’estrès que considero innecessari. M’hauria agradat gaudir-ho més. A moments m’havia de forçar a estar present, a viure-ho amb consciència, perquè hi havia estones en què desitjava que tot plegat acabés. He après i gaudit molt. Podria haver après i gaudit molt més.

Com ja he dit en alguna entrada anterior, crec que aquesta assignatura no és com la resta. Un exercici teòric es pot modificar tantes vegades com calgui. Unes pràctiques en el terreny —amb reunions amb les responsables de l’espai, terminis d’entrega amb la universitat, dinamització d’espais amb participants reals— requeririen més flexibilitat per part de la UOC i més acompanyament, tenint en compte que el que se’ns demana és precisament reaccionar i adequar-nos al territori. I el territori no espera.

En aquest sentit, vull reconèixer que la meva professora m’ha ajudat molt. Em va avisar a temps que suspendria una tasca perquè la intervenció que havia proposat no era adequada, i això em va permetre reaccionar i fer una recuperació amb la qual vaig poder salvar-ho. Sense aquell avís, el resultat hauria estat molt diferent. Precisament per això proposo que s’adeqüin àgores o espais de trobada periòdica amb les tutores de la UOC, de la mateixa manera que se’ns demana que ho fem amb les tutores de les pràctiques al territori. El correu electrònic existeix i s’utilitza, però no és el mateix. No en aquesta assignatura, on el que passa al terreny canvia de setmana en setmana i sovint necessitaries poder parlar-ho amb algú de la universitat en temps real, no esperar dies per una resposta escrita.

Una última cosa que no puc deixar de mencionar: no entenc del tot per què se’ns demana presentar el treball final i escriure les conclusions quan encara queden vint dies de pràctiques. Escric aquest tancament sabent que el procés encara no ha acabat, que encara passaran coses, que la inauguració de l’exposició és el dia 5 de juny i que molt probablement hi haurà més aprenentatges que no quedaran recollits enlloc. Em pregunto per què les conclusions no es fan al final real del procés, quan realment es pot tancar el cercle.

Me’n vaig amb molt. Però també amb la sensació que, amb unes altres condicions, hauria pogut ser encara millor.

Descripció de l’activitat

Aquestes setmanes he pogut reprendre els xequejos emocionals al grup de Cuidado Comunitario, una proposta que havia quedat aparcada durant el període d’atenció intensiva vinculat al procés de regularització extraordinària de persones migrades. A més, una de les tècniques del Pla comunitari ha agafat la baixa per uns mesos i m’han demanat que assumeixi el rol de referent en les sessions que queden fins a final de curs. Això ha suposat no només fer el xequeig d’entrades i sortides, sinó acompanyar les sessions en la seva totalitat.

He participat en dues trobades molt diferents entre si. A la primera va venir una tallerista especialitzada en aromaterapia emocional; a la segona, una tallerista que treballava la consciència corporal.

La primera sessió va ser un èxit. Van venir moltes noies i vam poder treballar la memòria emocional a través de l’olfacte, aprendre recursos sobre les sensacions de benestar que generen determinades olors i compartir remeis senzills elaborats a partir de plantes. El xequeig inicial va ser molt simple: ens vam presentar —les que venien per primera vegada i la tallerista— i vam compartir breument qui érem i com arribàvem. Com sempre passa, algunes van arribar tard i distretes, consultant el mòbil, com si una part d’elles continués fora de la sala. Però de seguida van anar entrant i connectant amb el que s’estava fent. Van explicar, es van emocionar, ens van fer partícips de coses de la seva cultura, del paisatge de casa seva, de les olors i els colors dels menjars que es fan en família.

La tallerista, mentre ens deixava elements de la natura per anar olorant, va explicar que les olors actuen com a “apagadores” naturals: redueixen el cortisol i la pressió arterial, modulen neurotransmissors i baixen la freqüència cardíaca. Unes plantes generen tranquil·litat, d’altres ajuden a concentrar-se, d’altres activen l’energia. El que va quedar clar és que les olors ens van transportar i ens van connectar amb el nostre cos i amb les companyes. L’emoció va brotar immediatament. Es notava que moltes estaven en una situació de saturació i esgotament important.

Per tancar, vaig llegir un poema sobre el vincle amb la natura i les arrels, i vam compartir un moment de reflexió sobre el que ens havia evocat. Van agrair l’estona i van marxar expressant alegria, abraçant-nos i preguntant ja què es faria el proper dia.

La segona sessió va tenir una dinàmica molt diferent. Només van venir cinc noies, tres de les quals no havien participat mai en el grup. Tenia preparada una dinàmica corporal per al xequeig, pensant que encaixaria bé amb la sessió de consciència corporal que havia de fer la tallerista. Però veient que la majoria no tenia clar on era ni per a què servia aquell espai, vaig preferir dedicar l’inici a explicar en què consisteix Cuidado Comunitario i l’Espai 210, quins serveis s’ofereixen, i demanar a les participants amb més recorregut que expliquessin la seva experiència. D’aquesta manera, elles van poder presentar-se i compartir com es trobaven en aquell moment.

Una de les participants és mare soltera d’un fill adolescent amb síndrome de Down. No el podia deixar amb ningú i l’havia portat a la sessió. Ell no va voler participar, però ens mirava des de fora i de tant en tant reia dels moviments que fèiem. El seu riure ens va enganxar a totes, i les dones el van acollir amb molta naturalitat. La mare en un principi, estava molt tensa, demanant perdó per haver-lo de portar i molt pendent que ell no marxés ni molestés. Però ell es va portar molt bé, i nosaltres vam anar incorporant-lo amb normalitat. Jo pensava que ella no hauria pogut relaxar-se del tot. Però en el xequeig final va dir que marxava més lleugera. Bona senyal.

La tallerista va llegir l’energia del grup i va proposar moviments suaus, estiraments amables, molta respiració, silenci, tancar els ulls, deixar anar tensions, facilitar que sortissin badalls i sospirs. I així ho vam fer totes. Jo també. Em vaig adonar que estava esgotada i que necessitava fer els exercicis amb elles, en lloc de quedar-me a observar i prendre apunts. Vam acabar amb un tancament en què vaig demanar que expliquessin què deixaven i què s’emportaven. Vaig preferir estar en escolta plena que en mode de registre. El resultat va ser evident: havien arribat amb preocupació, tristesa i enyorament, i marxaven més lleugeres, amb energia i amb ganes de tornar.

Objectius

La proposta dels xequejos emocionals i l’acompanyament de les sessions tenia com a objectius obrir espais d’expressió emocional, ajudar les participants a prendre consciència de com arriben i com marxen, afavorir el vincle entre elles i generar un espai de confiança compartida.

Reflexió personal

Aquestes dues sessions m’han deixat moltes coses en què pensar. La primera m’ha permès observar de manera molt directa com les olors activen la memòria emocional i generen connexió amb experiències viscudes, sovint vinculades a la família, al lloc d’origen o a persones estimades. Des d’una perspectiva dels determinants socials de la salut, es fa molt visible que el benestar emocional no és independent del context vital: moltes d’aquestes dones porten sobre seu un nivell de càrrega —migratòria, econòmica, familiar— que rarament troba espais on alliberar-se. Una hora i mitja de treball conscient en comunitat no ho resol, però genera petits canvis interns que serveixen de palanca per afrontar un dia més.

La segona sessió m’ha fet reflexionar sobre la importància de la flexibilitat en la intervenció. Tenir una dinàmica preparada és necessari, però saber llegir el grup i adaptar-se al que necessita en aquell moment és igualment important. En aquest cas, forçar el xequeig corporal hauria estat una imposició que no hauria servit a ningú. El que el grup necessitava era, primer, entendre on era i sentir-se benvingut.

També m’ha impactat la capacitat del grup d’acollir allò que no estava previst i convertir-ho en quelcom natural i fins i tot enriquidor. Hi ha una cosa que els grups comunitaris fan molt bé quan funcionen, que és adaptar-se a la vida real de les persones, amb tots els seus condicionants.

Evidències

• Les participants van compartir en el xequeig inicial com arribaven i en el final com marxaven, observant-se en ambdós casos un canvi positiu en l’estat emocional: de la dispersió, el cansament o la preocupació a l’alegria, la lleugeresa o les ganes de tornar.
• La sessió d’aromaterapia va generar connexions emocionals espontànies amb experiències personals i culturals, evidenciades en els relats compartits sobre les olors, els paisatges i els menjars de casa seva.
• L’exercici de tancament —”què deixo i què m’emporto”— va mostrar que les participants identificaven i verbalitzaven canvis en el seu estat emocional al llarg de la sessió.
• La participant que havia arribat més tensa —la mare que havia portat el seu fill— va expressar al final que marxava més lleugera, evidenciant l’efecte real de l’espai sobre el benestar emocional.
• La participació activa de totes les assistents, incloent les que venien per primera vegada, va reflectir que l’espai havia generat prou confiança per facilitar l’expressió i el vincle.

Avaluació

Les dues sessions han complert els objectius proposats. En la primera, la resposta va ser molt positiva i la participació, alta. En la segona, la baixa assistència i la incorporació de participants noves va suposar un repte que crec que es va gestionar de manera adequada. El fet que la participant amb més dificultats per relaxar-se —la mare que havia portat el seu fill— marxés dient que se sentia més lleugera em sembla una evidència significativa de l’efecte real d’aquests espais.

Observacions personals

El que m’emporto de manera més clara és la constatació que acompanyar no sempre significa tenir el control de la sessió. De vegades significa deixar que la vida entri a la sala —amb un fill que riu des de la porta, amb una olor que porta algú de tornada a casa seva— i trobar la manera de fer-ne quelcom compartit. I que jo mateixa pogués fer els exercicis amb elles, en lloc de quedar-me fora com a observadora, em va semblar la decisió correcta aquell dia.

La interdependència és la idea que totes les persones ens necessitem les unes a les altres per poder viure. Ningú és completament independent: totes cuidem i totes necessitem cures en algun moment de la vida.

Des de la perspectiva feminista, aquest concepte ajuda a entendre que les cures sostenen la vida, però que històricament han recaigut sobretot sobre les dones i moltes vegades de manera invisible i poc reconeguda. Cuinar, escoltar, acompanyar o cuidar persones dependents són feines essencials, encara que sovint no es valorin prou (Herrero, 2015).

També hi ha una mirada ecosocial, que ens recorda que no només depenem de les altres persones, sinó també de la natura. Necessitem l’aigua, la terra, els aliments, les plantes i els ecosistemes per viure. Per això es parla també d’ecodependència: la vida humana només és possible gràcies als vincles que tenim amb el nostre entorn (Herrero, 2015).

Tal com planteja el model ecosistèmic, “l’individu influeix en la família com la família influeix en l’individu” i també “l’entorn influeix en la família com la família influeix en l’entorn” (Mujeres en el Mundo, 2013). Això significa que les cures no passen de manera aïllada, sinó dins d’una xarxa de relacions, contextos i comunitats.

Entendre la interdependència és assumir que cuidar no hauria de ser una càrrega individual, sinó una responsabilitat compartida, comunitària i col·lectiva.

Des de la psicopedagogia sociocomunitària, introduir aquesta mirada implica entendre que les dificultats o malestars de les persones no es poden explicar només des de l’àmbit individual, sinó també des de les relacions, les xarxes de suport, el context social i les condicions de vida. Incorporar la perspectiva de la interdependència i les cures vol dir generar espais on es puguin compartir experiències, posar en valor els sabers quotidians i fomentar vincles comunitaris que ajudin a sostenir la vida de manera més col·lectiva i menys aïllada.

També implica visibilitzar les desigualtats de gènere presents en les cures i promoure intervencions que afavoreixin la corresponsabilitat, el suport mutu i el benestar emocional de les persones cuidadores.

Referències bibliogràfiques:

Herrero, Y. (2015). Apuntes introductorios sobre el ecofeminismo. Recuperat de https://www.alcobendas.org/sites/default/files/2021-07/Introduccion%20Ecofeminismo.pdf

Mujeres en el Mundo. (2013). Intervención familiar bajo un modelo ecosistémico. Recuperat de https://mujeresnelmundo.blogspot.com/2013/08/intervencion-familiar-bajo-un-modelo.html

Amb la meva tutora de pràctiques, vàrem pactar que dinamitzaria algunes activitats del PDC a part de les intervencions calendaritzades i consensuades amb la tutora de la UOC.

D’aquesta manera, he tingut l’oportunitat de portar a terme la intervenció que us descric a continuació, treballant el benestar emocional i les cures, des d’una altra perspectiva:

Descripció de l’activitat

El projecte de Cercle de Cures és un espai destinat a persones cuidadores de familiars. El grup es reuneix setmanalment i treballa aspectes relacionats amb la seva situació quotidiana de cures, rebent també assessorament de diferents professionals sobre salut, recursos del barri, qüestions administratives i suport emocional. Paral·lelament, el PDC gestiona una parcel·la a l’hort comunitari de la Sagrada Família, un espai col·lectiu on les persones participants organitzen les sembres, el compostatge, el reg i la cura de l’espai.

El dia 22 d’abril es va organitzar una trobada entre el grup de Cercle de Cures i el grup de l’hort comunitari. Les persones participants de l’hort van fer d’amfitriones, explicant el funcionament de l’espai i ensenyant els cultius i tasques que estaven desenvolupant. Posteriorment, es va dur a terme una dinamització basada en els banys de bosc adaptats a l’entorn de l’hort.

La intervenció es va estructurar en diverses activitats:

• Una primera roda per observar com arribava cadascuna i prendre consciència de totes les tasques que havien fet abans de poder disposar d’aquell espai per a elles.
• Una passejada en silenci per l’hort, observant colors, olors, sons i textures, fomentant la presència i la connexió sensorial amb l’entorn.
• Una dinàmica per parelles amb els ulls tancats, treballant la confiança, la cura mútua i l’atenció als altres sentits.
• Una activitat de connexió entre plantes, records i emocions, compartint experiències personals vinculades a la natura i a les cures tradicionals.
• Un espai de conversa sobre remeis casolans i sabers populars relacionats amb les plantes medicinals, introduint també els conceptes d’ecodependència i interdependència.
• Finalment, es van recollir plantes aromàtiques per assecar-les i preparar tisanes a la trobada següent.

Objectius

• Donar a conèixer l’hort comunitari com a recurs gratuït i accessible del barri.
• Oferir un espai d’autocura i desconnexió per a dones cuidadores.
• Afavorir la reducció de l’estrès i la connexió amb la natura mitjançant dinàmiques sensorials i de relaxació.
• Fomentar la cohesió grupal, la confiança i el suport mutu entre les participants.
• Posar en valor els sabers populars vinculats a les cures i les plantes medicinals.
• Generar vincles comunitaris entre diferents projectes del barri.

Reflexió personal fonamentada teòricament i amb caràcter crític

La trobada em va permetre observar de manera molt clara la càrrega física i mental que sostenen les dones cuidadores. Quan van explicar tot el que havien hagut d’organitzar abans d’arribar a l’activitat —coordinar cuidadores, deixar el dinar preparat, fer encàrrecs o avançar feina domèstica— es va evidenciar fins a quin punt les tasques reproductives continuen invisibilitzades i naturalitzades.

Des de la perspectiva de l’ètica de la cura i de l’economia feminista, aquestes experiències mostren com el sosteniment de la vida recau majoritàriament sobre les dones i com aquestes responsabilitats sovint no són reconegudes socialment. Em va semblar important posar nom a aquestes feines invisibles i donar-los valor, ja que moltes d’elles les explicaven com si fossin completament normals o inevitables.

També vaig detectar la dificultat que tenia el grup per sostenir el silenci i la introspecció. Durant les passejades, moltes participants verbalitzaven constantment allò que veien o sentien. Això em fa pensar en la poca disponibilitat que tenen habitualment per connectar amb elles mateixes i habitar espais de calma. El ritme accelerat de les cures i les responsabilitats quotidianes pot dificultar molt aquests moments de presència i escolta interna.

En canvi, la part relacionada amb els records, les plantes i els remeis tradicionals va generar una connexió molt espontània i emotiva. Van aparèixer memòries vinculades a la infantesa, a les àvies i a formes comunitàries de cuidar-se que moltes encara mantenen. Aquest moment va reforçar la idea que la natura i els sabers populars poden actuar com a elements de reconeixement identitari, pertinença i benestar emocional.

Evidències

• Participació activa de les dones en les diferents dinàmiques proposades.
• Converses espontànies sobre cures, remeis tradicionals i records vinculats a la natura.
• Recollida de plantes aromàtiques com menta, romaní, farigola i calèndula per preparar tisanes en la trobada següent.
• Expressió verbal de sensacions de relaxació i benestar en finalitzar l’activitat.
• Interès de dues participants per incorporar-se a l’hort comunitari.

Avaluació de la intervenció o les activitats del projecte

La valoració general de la trobada és positiva. Tot i les resistències inicials i el cansament del grup, les participants van anar entrant progressivament en la proposta i van acabar gaudint de l’experiència.

Les dinàmiques van afavorir moments de desconnexió de les responsabilitats quotidianes i van generar espais de conversa emocional i de reconeixement mutu. Especialment significativa va ser la part relacionada amb les plantes i els records, que va facilitar una participació molt natural i implicada.

Com a indicador positiu, diverses dones van expressar que marxaven més relaxades i contentes que quan havien arribat. A més, el fet que dues participants mostressin interès per incorporar-se a l’hort indica que l’activitat també va contribuir a generar vincle comunitari i continuïtat amb els recursos del barri.

Observacions personals

Una de les principals dificultats va ser sostenir els espais de silenci i introspecció. Em vaig adonar que el grup estava molt acostumat a estar pendent de l’exterior i de les altres persones, i que parar i connectar amb el propi cos o les pròpies emocions generava certa incomoditat.

També vaig observar una contradicció important: tot i que l’activitat estava pensada com un espai d’autocura, moltes participants havien hagut de fer un gran esforç organitzatiu per poder assistir-hi. Això evidencia com, sovint, fins i tot els espais destinats al benestar personal requereixen una sobrecàrrega prèvia quan es tracta de dones cuidadores.

Alhora, la trobada va mostrar la potència dels espais comunitaris i de contacte amb la natura com a eines de benestar emocional, suport mutu i reconeixement col·lectiu. Crec que la combinació entre comunitat, escolta i entorn natural va facilitar un espai segur on poder relaxar-se, compartir i sentir-se cuidades, encara que fos només durant una estona.

I dues dones probablement s’apuntaran a l’hort!

(Fotos preses amb el consentiment exprés de les participants.)