Intervenir amb adolescents de 15 a 18 anys des d’una perspectiva interseccional no és una tasca que es pugui improvisar ni executar des de la distància d’una autoritat rígida. En un esdeveniment com l’Acampada Jove, amb 280 joves de 15 esplais diferents, és un repte de gran magnitud que és dificil abordar des de la fredor d’una figura externa desconeguda. Tot i coneixer alguns d’ells en intervencions anteriors, trobades de comissions i d’altres projectes que té la Federació, no es una tasca sencilla. Com es pot generar un impacte real en un context tan massiu i divers? Penso que la clau de tot el procés ha estat el treball previ de vinculació en tres trobades anteriors. En aquestes sessions van ajudar a generar aliances amb les diferents joves de diferents espais que al final, en alguns dels casos van construir ponts de legitimitat i confiança.

Davant d’un grup tan gran, sorgeix una pregunta inevitable: de quina manera adaptem l’acció perquè cap realitat quedi diluïda en la multitud? Treballar amb adolescents de 15 a 18 anys en aquest espai implica entendre que cada jove arriba amb una combinació única de gènere, origen i trajectòria totalment diferent. L’adaptació ha passat per crear dinàmiques accessibles i segures, vetllant per la privacitat i assegurant que els joves amb menys espai de paraula se sentin protagonistes. L’objectiu és analitzar com les «motxilles» de cadascú influeixen en qui lidera, qui calla i qui se sent segur en les activitats compartides.

Però, quin paper juguen els monitors i monitores en una intervenció d’aquestes dimensions? En un entorn de 15 esplais, la coordinació amb els referents és el motor que ho sosté tot. Com a agent extern, la meva tasca és aportar eines analítiques per detectar actituds sexistes, racistes o capacitistes, però són els monitors qui, des de la proximitat emocional, gestionen el dia a dia. En lloc de recórrer al càstig punitiu davant dels conflictes, treballem conjuntament per transformar-los en aprenentatge col·lectiu. Sabem que la llavor de la interseccionalitat ha germinat quan, en acabar l’Acampada, els 280 joves tornen als seus pobles amb una mirada més crítica i conscient de la seva pròpia posició al món.

Aquí es on desenvolupare la meva acció clau, la dinàmica de la societat inclusiva, dotada de mirada interseccional i justicia social. A més a més els joves mediadors actuen amb altres joves i ja s’ha penjat la bústia «Em sento bé»!

Vídeo enregistrat amb l’autorització de drets d’imatge de tots els participants

Per a entendre una mica millor tota aquesta nova estructura, he elaborat dos esquemes visuals que representen el funcionament global del projecte. Clicant aquí: ORGANIGRAMA I INTERVENCIÓ

El primer mostra l’organigrama dels agents implicats: Federació d’Esplais com a marc institucional, equip tècnic i tutora de pràctiques com a suport i supervisió, el meu rol com a alumna en pràctiques en el disseny i dinamització, la comissió MoviJove i els monitors/es en la implementació, i finalment els joves participants com a destinataris principals.

El segon recull les eines d’intervenció i avaluació. Entre les accions destaquen el dossier amb mirada interseccional, les dinàmiques participatives, el cercle de diàleg i la bústia anònima. Per avaluar el projecte es van utilitzar graelles d’observació, registres, debats finals i revisió dels materials.

Aquests esquemes m’han ajudat a entendre que la psicopedagogia en contextos comunitaris requereix treball en xarxa, mirada organitzada i revisió constant per tal de generar intervencions útils i transformadores.

No tot són flors i violes, i les pràctiques també formen part d’aquest aprenentatge real….

Si es revisen les meves entrades del blog, es pot observar que hi ha moments en què el fil conductor sembla canviar o, fins i tot, perdre certa continuïtat entre el dia 4 i el dia 5. Com tots els aprenentatges, tenen anades i vingudes, pero per esclarir una mica, tot això respon a una situació habitual en qualsevol intervenció socioeducativa: la necessitat de reorientar el projecte quan la realitat del context mostra noves necessitats.

En un primer moment, tot i mantenir-se el mateix escenari d’actuació de l’Acampada Jove, la meva proposta inicial consistia en dissenyar i aplicar un qüestionari avaluatiu. L’objectiu era recollir dades sobre percepcions, necessitats o valoracions de les persones participants, amb una mirada més centrada en l’avaluació quantitativa i diagnòstica.

Tanmateix, a mesura que avançava l’estada i l’observació directa del context, es va evidenciar (també a través de la tutora de la uoc) de que en l’àmbit de la psicopedagogia, no era una intervenció ben fonamentada i amb poc sentit pedagògic. Per sort, en poc més d’una setmana es va evidenciar una necessitat més urgent i significativa: incorporar una mirada interseccional en l’espai i en les dinàmiques del festival. És a dir, no n’hi havia prou amb saber què opinava la gent, sinó que calia analitzar com diferents eixos de desigualtat podien influir en la vivència de les persones dins l’esdeveniment.

Des d’una perspectiva psicopedagògica, aquest canvi s’explica per diversos motius. En primer lloc, per la importància del diagnòstic contextualitzat: una intervenció no pot ser rígida ni aplicar-se de manera desconnectada del que realment passa. La funció del professional és observar, escoltar i ajustar-se a les necessitats emergents. En segon lloc, per la necessitat de promoure espais inclusius i equitatius, especialment en contextos juvenils i comunitaris, on sovint es reprodueixen desigualtats de forma invisible. Finalment, perquè la psicopedagogia entén l’aprenentatge i el desenvolupament des d’una dimensió social; per tant, cal intervenir també sobre les estructures i relacions que condicionen la participació.

La reorientació va implicar passar d’una mirada més tècnica i instrumental a una mirada més transformadora i preventiva. En lloc de limitar-se a recollir respostes, es va prioritzar generar consciència, revisar pràctiques i afavorir entorns més segurs i accessibles per a tothom.

Amb la meva tutora de pràctiques, vàrem pactar que dinamitzaria algunes activitats del PDC a part de les intervencions calendaritzades i consensuades amb la tutora de la UOC.

D’aquesta manera, he tingut l’oportunitat de portar a terme la intervenció que us descric a continuació, treballant el benestar emocional i les cures, des d’una altra perspectiva:

Descripció de l’activitat

El projecte de Cercle de Cures és un espai destinat a persones cuidadores de familiars. El grup es reuneix setmanalment i treballa aspectes relacionats amb la seva situació quotidiana de cures, rebent també assessorament de diferents professionals sobre salut, recursos del barri, qüestions administratives i suport emocional. Paral·lelament, el PDC gestiona una parcel·la a l’hort comunitari de la Sagrada Família, un espai col·lectiu on les persones participants organitzen les sembres, el compostatge, el reg i la cura de l’espai.

El dia 22 d’abril es va organitzar una trobada entre el grup de Cercle de Cures i el grup de l’hort comunitari. Les persones participants de l’hort van fer d’amfitriones, explicant el funcionament de l’espai i ensenyant els cultius i tasques que estaven desenvolupant. Posteriorment, es va dur a terme una dinamització basada en els banys de bosc adaptats a l’entorn de l’hort.

La intervenció es va estructurar en diverses activitats:

• Una primera roda per observar com arribava cadascuna i prendre consciència de totes les tasques que havien fet abans de poder disposar d’aquell espai per a elles.
• Una passejada en silenci per l’hort, observant colors, olors, sons i textures, fomentant la presència i la connexió sensorial amb l’entorn.
• Una dinàmica per parelles amb els ulls tancats, treballant la confiança, la cura mútua i l’atenció als altres sentits.
• Una activitat de connexió entre plantes, records i emocions, compartint experiències personals vinculades a la natura i a les cures tradicionals.
• Un espai de conversa sobre remeis casolans i sabers populars relacionats amb les plantes medicinals, introduint també els conceptes d’ecodependència i interdependència.
• Finalment, es van recollir plantes aromàtiques per assecar-les i preparar tisanes a la trobada següent.

Objectius

• Donar a conèixer l’hort comunitari com a recurs gratuït i accessible del barri.
• Oferir un espai d’autocura i desconnexió per a dones cuidadores.
• Afavorir la reducció de l’estrès i la connexió amb la natura mitjançant dinàmiques sensorials i de relaxació.
• Fomentar la cohesió grupal, la confiança i el suport mutu entre les participants.
• Posar en valor els sabers populars vinculats a les cures i les plantes medicinals.
• Generar vincles comunitaris entre diferents projectes del barri.

Reflexió personal fonamentada teòricament i amb caràcter crític

La trobada em va permetre observar de manera molt clara la càrrega física i mental que sostenen les dones cuidadores. Quan van explicar tot el que havien hagut d’organitzar abans d’arribar a l’activitat —coordinar cuidadores, deixar el dinar preparat, fer encàrrecs o avançar feina domèstica— es va evidenciar fins a quin punt les tasques reproductives continuen invisibilitzades i naturalitzades.

Des de la perspectiva de l’ètica de la cura i de l’economia feminista, aquestes experiències mostren com el sosteniment de la vida recau majoritàriament sobre les dones i com aquestes responsabilitats sovint no són reconegudes socialment. Em va semblar important posar nom a aquestes feines invisibles i donar-los valor, ja que moltes d’elles les explicaven com si fossin completament normals o inevitables.

També vaig detectar la dificultat que tenia el grup per sostenir el silenci i la introspecció. Durant les passejades, moltes participants verbalitzaven constantment allò que veien o sentien. Això em fa pensar en la poca disponibilitat que tenen habitualment per connectar amb elles mateixes i habitar espais de calma. El ritme accelerat de les cures i les responsabilitats quotidianes pot dificultar molt aquests moments de presència i escolta interna.

En canvi, la part relacionada amb els records, les plantes i els remeis tradicionals va generar una connexió molt espontània i emotiva. Van aparèixer memòries vinculades a la infantesa, a les àvies i a formes comunitàries de cuidar-se que moltes encara mantenen. Aquest moment va reforçar la idea que la natura i els sabers populars poden actuar com a elements de reconeixement identitari, pertinença i benestar emocional.

Evidències

• Participació activa de les dones en les diferents dinàmiques proposades.
• Converses espontànies sobre cures, remeis tradicionals i records vinculats a la natura.
• Recollida de plantes aromàtiques com menta, romaní, farigola i calèndula per preparar tisanes en la trobada següent.
• Expressió verbal de sensacions de relaxació i benestar en finalitzar l’activitat.
• Interès de dues participants per incorporar-se a l’hort comunitari.

Avaluació de la intervenció o les activitats del projecte

La valoració general de la trobada és positiva. Tot i les resistències inicials i el cansament del grup, les participants van anar entrant progressivament en la proposta i van acabar gaudint de l’experiència.

Les dinàmiques van afavorir moments de desconnexió de les responsabilitats quotidianes i van generar espais de conversa emocional i de reconeixement mutu. Especialment significativa va ser la part relacionada amb les plantes i els records, que va facilitar una participació molt natural i implicada.

Com a indicador positiu, diverses dones van expressar que marxaven més relaxades i contentes que quan havien arribat. A més, el fet que dues participants mostressin interès per incorporar-se a l’hort indica que l’activitat també va contribuir a generar vincle comunitari i continuïtat amb els recursos del barri.

Observacions personals

Una de les principals dificultats va ser sostenir els espais de silenci i introspecció. Em vaig adonar que el grup estava molt acostumat a estar pendent de l’exterior i de les altres persones, i que parar i connectar amb el propi cos o les pròpies emocions generava certa incomoditat.

També vaig observar una contradicció important: tot i que l’activitat estava pensada com un espai d’autocura, moltes participants havien hagut de fer un gran esforç organitzatiu per poder assistir-hi. Això evidencia com, sovint, fins i tot els espais destinats al benestar personal requereixen una sobrecàrrega prèvia quan es tracta de dones cuidadores.

Alhora, la trobada va mostrar la potència dels espais comunitaris i de contacte amb la natura com a eines de benestar emocional, suport mutu i reconeixement col·lectiu. Crec que la combinació entre comunitat, escolta i entorn natural va facilitar un espai segur on poder relaxar-se, compartir i sentir-se cuidades, encara que fos només durant una estona.

I dues dones probablement s’apuntaran a l’hort!

(Fotos preses amb el consentiment exprés de les participants.)

En aquesta entrada presento de manera esquemàtica la planificació de la intervenció desenvolupada al voltant de l’Acampada Jove. A partir del disseny realitzat, s’ha estructurat una proposta basada en diferents fases: diagnosi, disseny de l’instrument, validació participativa, implementació i retorn dels resultats.

L’organització del procés s’ha plantejat de forma progressiva i col·laborativa, implicant tant l’equip tècnic com els joves participants. Com a instruments principals, s’ha dissenyat un procés a través de la necessitat sorgida: el discursos d’odi entre els joves cada cop es més latent i cal revertir. Es des d’aquí on l’intervenció es va plantejar a través de dinàmiques amb els joves de 16 esplais diferents amb un total de 270 joves d’entre 15 i 18 anys.

Adjunto el document on es poden visualitzar els esquemes, el calendari d’accions i els instruments d’avaluació dissenyats.

Quin cap de setmana… Despres de tornar d’un cap de setmana a l’Acampada jove, encara em costa d’assimiliar tot el que he viscut. Puc reafirmar la importància del lleure educatiu com a espai d’aprenentatge significatiu. Més enllà de les activitats, s’hi construeixen vincles, valors i experiències que impacten directament en el desenvolupament dels infants i joves.

La relació entre monitors/es i participants esdevé clau: una pedagogia basada en la proximitat, l’exemple i el “learning by doing”, on els joves aprenen fent i compartint. En aquest procés, la Federació ha tingut un paper essencial donant suport, recursos i estructura, facilitant que aquesta experiència educativa sigui coherent, organitzada i transformadora.