Últim dia de pràctiques.

Aquest acte no tan sols comporta tancar un cicle sinó també de posar-hi reflexió a tot l’aprés i viscut en aquesta experiència. El context en el qual s’ha donat, l’Acampada Jove de Fundesplai i posterior continuïtat denota d’un espai que no és neutral. Es un espai que aposta per una justícia social, un posicionament polític i empoderador.

El projecte dissenyat i implementat ha transitat moltes emocions i molt desconcert. M’ha permès transitar des del coneixement teòric a la intervenció pràctica i situada. Les cinc accions dutes a terme, no han estat simplement activitats sinó que han estat un laboratori per a la meva experimentació.

Es cert que no vaig explicar amb detall en les entrades del blog una per una, per que val a dir, que no hi vaig caure fins unes setmanes abans de totes les entregues. Un dels aprenentatges més rellevants ha estat precisament allò que no estava previst: un paper on els mediadors joves no es troben els resultats que s’esperaven i una la bústia anònima plena de comentaris que va obrir una capsa de pandora. Hi ha “desajustos” que a vegades, ajuden a avançar a la naturalesa de la pràctica, dinàmica i contingent. Aquesta, em demostra un cop més que requereix escolta, capacitat de reformular.

La connexió amb els continguts del màster en alguns moments s’ha difuminat. Tot i que el marc de la interseccionalitat, la perspectiva de l’assessorament compartit (comparteixen autors com Monereo i Sole, 1999), han pres significat. Part del resultat també ha sigut el retorn i el dossier destinat aquest procés de co-disseny envers la temàtica.

Si hagués de resumir en una sola idea, crec que m’enduc el fet que la teoria no és un luxe acadèmic, sinó una eina que impedeix que la pràctica es converteixi en una simple rutina.

Avui celebrem la sessió de tancament i anàlisi de resultats amb la comissió del MoviJove, un moment clau per fer balanç de tot el que hem viscut a l’Acampada Jove. En una intervenció d’aquestes dimensions, com sabem si realment hem generat un canvi en la mirada dels joves i monitors? L’avaluació no és per a mi un tràmit final, sinó una part essencial del procés participatiu. En aquesta trobada, analitzarem amb un grup focal diversos aspectes de l’Acampada. A través del “termòmetre emocional” i els registres de tendències per objectivar l’impacte de les nostres accions sobre el clima de convivència.

Davant les conductes detectades inicialment, quin ha estat l’èxit real de la mirada interseccional amb els joves?  La mirada de la comissió del Movijove es força positiva i fins i tot proposa seguir desenvolupant temàtiques detectades en necessitats dels grups com d’altres aspectes com la salut mental amb els joves, entre d’altres . Aquesta reflexió compartida ens ha permés transformar les experiències viscudes a Can Messeguer en coneixement col·lectiu, assegurant que la intervenció no mori amb l’acampada, sinó que deixi un pòsit de millora en els 15 esplais participants.

Finalment, em plantejo: com influeix aquesta darrera sessió de retorn en la meva pròpia identitat com a psicopedagoga? L’avaluació amb l’equip multidisciplinar és on es produeix la transferència final d’aprenentatges. Escoltar com els facilitadors de la comissió han integrat la mirada interseccional en la seva pràctica diària és la millor evidència de l’èxit del projecte. Aquesta sessió del 14 de maig serà, per tant, l’espai per reconèixer els encerts, aprendre dels errors i consolidar un model d’avaluació que posi el protagonisme juvenil i la inclusió en el centre de la comunitat educativa.

L’experiència pràctica duta a terme a l’Acampada Jove, que ha implicat 280 joves i 15 esplais, ha esdevingut un pont perfecte entre els fonaments teòrics i la realitat sobre el terreny. En cloure aquest diari, emergeix una certesa clara: la intervenció psicopedagògica en l’àmbit del lleure va molt més enllà del suport afectiu; constitueix un motor de transformació política i social capaç de combatre les desigualtats des d’una perspectiva interseccional.

Durant aquest recorregut, he consolidat competències essencials del pràcticum, tals com la diagnosi a partir de documents, l’assessorament a equips pedagògics i l’adaptació de continguts mitjançant la lectura fàcil per assegurar l’accessibilitat cognitiva. A través de l’autoavaluació crítica, he comprès que la meva funció com a professional extern no és la d’imposar directrius, sinó la de dotar les monitores i monitors de recursos per afrontar situacions de sexisme o xenofòbia des d’una vessant restaurativa, lluny del punitivisme.

La vinculació amb els continguts del Màster ha estat permanent. S’ha fet palesa la utilitat dels Models d’Orientació i Intervenció en la coordinació entre l’equip tècnic i el monitoratge, de la mateixa manera que l’avaluació psicopedagògica ha actuat com un autèntic indicador de la salut emocional de la comunitat. En essència, aquestes pràctiques constaten que el coneixement acadèmic es transfereix de manera efectiva quan s’aplica la interseccionalitat per enfortir els vincles i la implicació del jovent, creant entorns on la pluralitat d’identitats esdevingui un valor enriquidor i mai un obstacle.

El retorn rebut per part dels equips d’educadors dels diferents esplais ha estat altament satisfactori, un reconeixement que s’ha estès també a les mateixes adolescents i joves participants Ha ha sorgit la intenció de mantenir el projecte i la prova pilot de manera autònoma, sense una coordinació tècnica. Tot i ser conscients de les limitacions que aquesta autoresponsabilitat comporta, el simple fet que s’hagin mobilitzat i organitzat per donar continuïtat a aquest espai és un indicador d’èxit incalculable. Això demostra l’empremta real de la intervenció, una fita que sovint escapa a les mètriques quantitatives.

Per acabar, dedico en la pròxima i darrera entrada a exposar de forma detallada les conclusions derivades del grup focal fet amb els monitors la setmana passada.

En un projecte de la magnitud de l’Acampada Jove, la meva figura com a agent extern s’integra en un engranatge complex format per la tutora de pràctiques, el departament tècnic de Fundesplai i la comissió de monitors del MoviJove. El que jo aporto a aquest equip multidisciplinar és, principalment, una mirada analítica i psicopedagògica que ajuda a interpretar les dinàmiques de poder i exclusió des de la interseccionalitat. He liderat el disseny d’eines d’avaluació participativa i la creació de protocols sensorials, oferint recursos tècnics que sovint l’equip del dia a dia no té temps de conceptualitzar. Però aquesta aportació seria estèril sense el que jo necessito de l’equip: la seva validació de la realitat i el seu coneixement profund del vincle amb els 280 joves. Ells són els qui em donen el pols real de la situació in situ a Can Messeguer.

El feedback que he rebut durant les sessions d’assessorament i les reunions mensuals ha estat el motor del perfeccionament de la meva intervenció. Un exemple de canvi concret arran d’aquest retorn ha estat l’ajust dels materials pedagògics: inicialment massa teòrics, els vaig transformar en guies del dossier de lectura fàcil i checklists molt més visuals i pràctics després que els monitors m’advertissin de la necessitat de simplificar el llenguatge per a l’entorn de l’acampada. Integrar aquestes crítiques constructives m’ha permès passar d’un disseny ideal a una eina realment útil, consolidant un enfocament col·laboratiu on la meva expertesa tècnica i la seva experiència de camp es fusionen per transformar les conductes d’odi en oportunitats de creixement.

Vídeo enregistrat amb l’autorització de drets d’imatge de tots els participants

Quins límits i potencialitats personals poso en joc amb les pràctiques? Quines habilitats personals descobreixo o consolido? Quins biaixos o emocions han influït en la meva mirada i com m’autoregulo? Com connecto l’aprenentatge del Màster amb les pràctiques?

Intervenir en un espai com l’Acampada Jove, en primer lloc m’ha dut en un inici a replantejar la meva intervenció, en saber observar i “llegir bé” les necessitats de les propies joves i monitors dels esplais així com poder intervenir psicopedagogicament incidint en un espai com el lleure socioeducatiu. També Intervenir en un espai tan massiu amb  la sabiduria de que hi participarien 280 persones entre monitors i joves de 15 esplais diferents, m’ha obligat a mirar cap a dins per identificar els meus propis recursos. Com a alumna en pràctiques de psicopedagogia, el meu límit principal ha estat gestionar la incertesa davant d’un grup tan nombrós, però aquesta experiència m’ha permès descobrir una potencialitat clau: la capacitat de lideratge en el disseny i implementació d’eines d’avaluació participativa. En aquest procés, he consolidat habilitats com l’escolta activa i la capacitat de síntesi per crear materials accessibles, com les guies en lectura fàcil, que responen a les necessitats detectades al terreny.

Tanmateix, la mirada interseccional m’ha exigit una revisió constant de la meva pròpia posició. He hagut de reflexionar sobre com la meva pròpia trajectòria i emocions podien influir en la diagnosi i en la detecció d’actituds sexistes o xenofòbiques. Per autoregular-me i garantir una intervenció objectiva, la coordinació i el feedback amb la tutora de pràctiques i el departament tècnic de Fundesplai han estat fonamentals, permetent-me transitar del rol d’estudiant al de dinamitzadora amb seguretat.

Finalment, aquesta experiència ha estat l’escenari perfecte per a una transferència real dels coneixements del Màster. La teoria sobre la interseccionalitat i l’atenció a la diversitat s’ha materialitzat en accions concretes: des de la revisió documental d’actes anteriors fins a la creació d’un dossier amb mirada interseccional destinat a l’equip d’orientació. Veure com un checklist d’accessibilitat cognitiva o un “termòmetre emocional” es converteixen en eines útils per als monitors del MoviJove m’ha confirmat que la psicopedagogia té un valor transformador quan s’aplica amb rigor i empatia en els espais d’aprenentatge del lleure.

Intervenir amb adolescents de 15 a 18 anys des d’una perspectiva interseccional no és una tasca que es pugui improvisar ni executar des de la distància d’una autoritat rígida. En un esdeveniment com l’Acampada Jove, amb 280 joves de 15 esplais diferents, és un repte de gran magnitud que és dificil abordar des de la fredor d’una figura externa desconeguda. Tot i coneixer alguns d’ells en intervencions anteriors, trobades de comissions i d’altres projectes que té la Federació, no es una tasca sencilla. Com es pot generar un impacte real en un context tan massiu i divers? Penso que la clau de tot el procés ha estat el treball previ de vinculació en tres trobades anteriors. En aquestes sessions van ajudar a generar aliances amb les diferents joves de diferents espais que al final, en alguns dels casos van construir ponts de legitimitat i confiança.

Davant d’un grup tan gran, sorgeix una pregunta inevitable: de quina manera adaptem l’acció perquè cap realitat quedi diluïda en la multitud? Treballar amb adolescents de 15 a 18 anys en aquest espai implica entendre que cada jove arriba amb una combinació única de gènere, origen i trajectòria totalment diferent. L’adaptació ha passat per crear dinàmiques accessibles i segures, vetllant per la privacitat i assegurant que els joves amb menys espai de paraula se sentin protagonistes. L’objectiu és analitzar com les “motxilles” de cadascú influeixen en qui lidera, qui calla i qui se sent segur en les activitats compartides.

Però, quin paper juguen els monitors i monitores en una intervenció d’aquestes dimensions? En un entorn de 15 esplais, la coordinació amb els referents és el motor que ho sosté tot. Com a agent extern, la meva tasca és aportar eines analítiques per detectar actituds sexistes, racistes o capacitistes, però són els monitors qui, des de la proximitat emocional, gestionen el dia a dia. En lloc de recórrer al càstig punitiu davant dels conflictes, treballem conjuntament per transformar-los en aprenentatge col·lectiu. Sabem que la llavor de la interseccionalitat ha germinat quan, en acabar l’Acampada, els 280 joves tornen als seus pobles amb una mirada més crítica i conscient de la seva pròpia posició al món.

Aquí es on desenvolupare la meva acció clau, la dinàmica de la societat inclusiva, dotada de mirada interseccional i justicia social. A més a més els joves mediadors actuen amb altres joves i ja s’ha penjat la bústia “Em sento bé”!

Vídeo enregistrat amb l’autorització de drets d’imatge de tots els participants

Per a entendre una mica millor tota aquesta nova estructura, he elaborat dos esquemes visuals que representen el funcionament global del projecte. Clicant aquí: ORGANIGRAMA I INTERVENCIÓ

El primer mostra l’organigrama dels agents implicats: Federació d’Esplais com a marc institucional, equip tècnic i tutora de pràctiques com a suport i supervisió, el meu rol com a alumna en pràctiques en el disseny i dinamització, la comissió MoviJove i els monitors/es en la implementació, i finalment els joves participants com a destinataris principals.

El segon recull les eines d’intervenció i avaluació. Entre les accions destaquen el dossier amb mirada interseccional, les dinàmiques participatives, el cercle de diàleg i la bústia anònima. Per avaluar el projecte es van utilitzar graelles d’observació, registres, debats finals i revisió dels materials.

Aquests esquemes m’han ajudat a entendre que la psicopedagogia en contextos comunitaris requereix treball en xarxa, mirada organitzada i revisió constant per tal de generar intervencions útils i transformadores.

No tot són flors i violes, i les pràctiques també formen part d’aquest aprenentatge real….

Si es revisen les meves entrades del blog, es pot observar que hi ha moments en què el fil conductor sembla canviar o, fins i tot, perdre certa continuïtat entre el dia 4 i el dia 5. Com tots els aprenentatges, tenen anades i vingudes, pero per esclarir una mica, tot això respon a una situació habitual en qualsevol intervenció socioeducativa: la necessitat de reorientar el projecte quan la realitat del context mostra noves necessitats.

En un primer moment, tot i mantenir-se el mateix escenari d’actuació de l’Acampada Jove, la meva proposta inicial consistia en dissenyar i aplicar un qüestionari avaluatiu. L’objectiu era recollir dades sobre percepcions, necessitats o valoracions de les persones participants, amb una mirada més centrada en l’avaluació quantitativa i diagnòstica.

Tanmateix, a mesura que avançava l’estada i l’observació directa del context, es va evidenciar (també a través de la tutora de la uoc) de que en l’àmbit de la psicopedagogia, no era una intervenció ben fonamentada i amb poc sentit pedagògic. Per sort, en poc més d’una setmana es va evidenciar una necessitat més urgent i significativa: incorporar una mirada interseccional en l’espai i en les dinàmiques del festival. És a dir, no n’hi havia prou amb saber què opinava la gent, sinó que calia analitzar com diferents eixos de desigualtat podien influir en la vivència de les persones dins l’esdeveniment.

Des d’una perspectiva psicopedagògica, aquest canvi s’explica per diversos motius. En primer lloc, per la importància del diagnòstic contextualitzat: una intervenció no pot ser rígida ni aplicar-se de manera desconnectada del que realment passa. La funció del professional és observar, escoltar i ajustar-se a les necessitats emergents. En segon lloc, per la necessitat de promoure espais inclusius i equitatius, especialment en contextos juvenils i comunitaris, on sovint es reprodueixen desigualtats de forma invisible. Finalment, perquè la psicopedagogia entén l’aprenentatge i el desenvolupament des d’una dimensió social; per tant, cal intervenir també sobre les estructures i relacions que condicionen la participació.

La reorientació va implicar passar d’una mirada més tècnica i instrumental a una mirada més transformadora i preventiva. En lloc de limitar-se a recollir respostes, es va prioritzar generar consciència, revisar pràctiques i afavorir entorns més segurs i accessibles per a tothom.

En aquesta entrada presento de manera esquemàtica la planificació de la intervenció desenvolupada al voltant de l’Acampada Jove. A partir del disseny realitzat, s’ha estructurat una proposta basada en diferents fases: diagnosi, disseny de l’instrument, validació participativa, implementació i retorn dels resultats.

L’organització del procés s’ha plantejat de forma progressiva i col·laborativa, implicant tant l’equip tècnic com els joves participants. Com a instruments principals, s’ha dissenyat un procés a través de la necessitat sorgida: el discursos d’odi entre els joves cada cop es més latent i cal revertir. Es des d’aquí on l’intervenció es va plantejar a través de dinàmiques amb els joves de 16 esplais diferents amb un total de 270 joves d’entre 15 i 18 anys.

Adjunto el document on es poden visualitzar els esquemes, el calendari d’accions i els instruments d’avaluació dissenyats.

Quin cap de setmana… Despres de tornar d’un cap de setmana a l’Acampada jove, encara em costa d’assimiliar tot el que he viscut. Puc reafirmar la importància del lleure educatiu com a espai d’aprenentatge significatiu. Més enllà de les activitats, s’hi construeixen vincles, valors i experiències que impacten directament en el desenvolupament dels infants i joves.

La relació entre monitors/es i participants esdevé clau: una pedagogia basada en la proximitat, l’exemple i el “learning by doing”, on els joves aprenen fent i compartint. En aquest procés, la Federació ha tingut un paper essencial donant suport, recursos i estructura, facilitant que aquesta experiència educativa sigui coherent, organitzada i transformadora.