Durant les meues pràctiques en un centre ocupacional he desenvolupat una intervenció relacionada amb la presa de decisions i l’autonomia de les persones usuàries. Al llarg del procés hi ha hagut una qüestió que m’ha fet reflexionar molt i que m’agradaria compartir amb vosaltres. En diferents moments de les activitats vaig observar que algunes persones necessitaven més temps o més suport per prendre decisions. Davant d’aquestes situacions, sovint em preguntava fins a quin punt havia d’intervindre per ajudar-les i quan era millor esperar i donar-los espai perquè decidiren per elles mateixes.

Al principi tendia a intervenir amb més rapidesa perquè pensava que així facilitava la tasca o evitava possibles frustracions. No obstant això, amb el pas de les setmanes vaig començar a qüestionar-me si, de vegades, aquesta ajuda podia acabar limitant les oportunitats reals de participació de les persones usuàries. Aquesta experiència m’ha portat a plantejar-me una pregunta que considere especialment rellevant des de la psicopedagogia: on es troba l’equilibri entre oferir els suports necessaris i respectar l’autonomia de la persona?

Des de la nostra pràctica professional, com podem diferenciar quan estem acompanyant un procés de presa de decisions i quan, encara que siga amb bona intenció, estem decidint per l’altra persona?

M’agradaria conéixer la vostra opinió i saber si durant les vostres pràctiques us heu trobat amb situacions semblants.

Referències

Schalock, R. L., & Verdugo, M. A. (2003). Calidad de vida: Manual para profesionales de la educación, salud y servicios sociales. Alianza Editorial.

Carmen Casielles